DEL CELIBAT SACERDOTAL

Sobre l’obligatorietat

Francesc, un altra cop a afirmat en una entrevista de ràdio que el celibat sacerdotal obligatori es pot revisar. Vaig pujar el post “¿Curas casados?”(2-VI-2014) pel revol amb les seves declaracions en la roda de premsa volant de retorn del seu viatge de peregrinació a Terra Santa. Revol per dir que l’obligatorietat no és cap dogma. Ja abans havia penjat “El celibato sacerdotal” (12-III-2010). Ara faig repàs de alló que vaig escriure llavors i actualitzo una mica. 

El celibat eclesiàstic és una praxi a l’Església atacat al llarg de la História com a obligatori per a tots els sacerdots seculars ja que no són monjos o “religiosos”. No s’ataca el celibat en si que se sap és un “do” de Déu. Per descomptat l’adulteri i altres inmorals actes sexuals (homosexualitat, pederàstia, etc.) no ho soluciona el celibat (opcional o no) ni el matrimoni. No són les estructures les que redimeixen a l’home, sinó la gràcia santificant guanyada per Jesucrist amb la seva Encarnació, mort a la creu, resurrecció i ascensió al cel. 

Crec que el matrimoni dels sacerdots, com pels laics, no és la panacea que arregli definitivament les conductes inmorals. Es tracta de treure l’obligatorietat del celibat sacerdotal per entendre la congruència amb l’Evangeli i reconèixer que tal praxi esta fonamentada per un error intelectual aportat pel maniqueisme sobre la concepció de la realitat humana i la seva dimensió sexual, donada pel Creador. Encara amb massa freqüència se senten expresions inadequades per dir que alló sexual són “cotxinades”, la qual cosa sona a blasfèmia doncs si aquests actes humans són cotxins, s’está dient que el seu Autor és un porc. 

Pope ortodox rus

L’Església a Occident ha anat vivint al seu aire coses com el no casar-se els clergues, no combregar amb les dues espècies, etc., mentre els cristians d’Orient en aquests temes fan el contrari. Diferenciaven els sacerdots religiosos, que no es casen pel fet de ser monjos, dels sacerdots seculars que, com no són monjos, poden perfectament estar casats. Al cristianisme occidental el clergue secular va ser asimilat als monjos, excepte al vot de pobresa. Aixó va passar perquè l’immensa majoria dels bisbes eren monjos i pensaven –un intrusisme inadmisible- que la diòcesi havia de ser com un monestir. 

La Teologia sagramentària matrimonial no pot explicar que al casat se’l prohibeixi fer vida conjugal amb l’us del matrimoni (com diuen), sobretot si es fonamenta en considerar l’acte conjugal no només com cosa bruta, pròpi de la debilitat humana i impròpi de la perfecció, sinó que alguns van dir que era pecat mortal o intrinsecament dolent. Sant Ambrosi, bisbe de Milà (+397) es feia ressó de l’ambient que ja estava quallant després de la pau constantiniana, ja que Ambrosi encara no considerava pecaminosa la vida matrimonial , com va dir després el papa Gregori “magne” però si onerosa: “La còpula marital no té perquè ser evitada com una culpa, però cal prescindir-ne d’ella com d’un fardell forçòs” (De viduis, cap. 13, nº 81). De ser certa aquesta teoria abstencionista, el matrimoni mai pot ser tingut com a camí de santedat i no s’entén que Crist ho elevara a sagrament i aquesta opinió opinable avorta la crida universal a la santedat recuperada de l’Evangeli pel Concili Vaticà II (1963-65). 

Cal comptar que, per la decadència moral d’aquells temps al inici del cristianisme, van proliferar sectes i grups esotèrics i radicals que van poder donar peu a l’error. Als segles I i II va existir la secta dels Encratites (en grec “continents”) que profesaven un ascetisme rigorista que prohibia menjar carn i beure vi als dinars i s’oposaven a l’us del matrimoni tenint “naturals” relacions inmorals entre ells.

Crist no va especificar per a quines tasques és concedit a alguns (no a tots) el do diví del celibat i amb el pas del temps es va fer viure a l’Església l’estil de Pau, qui recomana viure com ell, solter, no casat (1Cor 7, 36-38). Amb el temps la seva recomanació es va tornar obligatorietat. El consell paulí és xocant doncs diu que és perquè els casats estiguin lliures de les tribulacions de la carn, como si els solters no tinguessin també aquestes tribulacions, o com si el fet d’estar casat fos una tribulació. No sembla que Pau tenia aversió al matrimoni ja que l’anomena sacramentum magnum però potser estigués de tornada després d’haver vist que en molts l’unió carnal no els dona la felicitat sumiada i l’adulteri és el pa nostre de cada dia. És xocant el raonament de Pau ja que les tribulacions de la vida no poden impedir estar en les coses de Déu, com ell diu; la vida matrimonial és cosa de Déu. 

Santes Mariana i Felipa i les altres dues són filles de l'apòstol Felip, citades a Act 21, 9. Santa Petronila o Petrina fou una verge màrtir del s. I, de qui un autor anònim del s V/VI la considera filla espiritual de Simó Pere i es considerada la seva primogènita per damunt de les seves filles legítimes. Sant Gregori (†395 amb 60 anys) fou un bisbe de Nisa, monjo i germà de sant Basili, casat amb Teosabia, i deia d’ella que era una santa i una autèntica esposa. Benet XVI va glossar la seva figura en dues Audiències generals (29-VIII i 5-IX de 2007). Sant Volusià (†498) va ser un militar molt ric, casat i elegit bisbe de Tours. Sant Dalmaci o Dàlmata (†440) era arximandrita de Constantinoble, monjo del monestir establert pel siri sant Isaac encara que estava casat i amb dos filles. Va assistir al Concili de Éfes. Sant Sidonio Apolinar († 479 amb 48 anys), nascut a Lyon, era casat amb Papianila, la seva cosina, i van tenir un fill i tres filles. En 471 va ser elegit bisbe de Clermont. 

Sant Albí (†550 amb 54 anys) era abat de Tinciliac i bisbe d’Angers que va censurar amb vehemència les costums de la seva època merovingia doncs era normal que els cavallers i el clergat eren casats amb les seves germanes o amb les seves filles. Sant Pere (†713) era un sacerdot bizantí de Capitòlies, casat i amb tres fills, que més tard es va fer eremita. Sant Barnat o Bernat (†842 amb 75 anys) era un militar de Carlemagne que als 7 anys de casat va ser bisbe de Vienne. Va presentar la seva dimissió després de 30 anys de pastor i es va retirar a l’abadia de Romans-sur-Isere, per ell fundada i on va morir. Etc, etc, etc. 

A l’octubre de 2009, durant el Sínode de bisbes sobre Àfrica, es va comunicar oficialment que Benet XVI aprobava l’ingrés de comunitats anglicanes que tornaven al catolicisme amb la novedosa solució jurídica de crear-los un “Ordinariat personal” i on els bisbes i pastors anglicans casats serien ordenats sacerdots catòlics i es respectaria la seva vida familiar. Les Esglésies catòliques orientals, al igual que els ortodoxos, tenen clergues casats.

MIRANT A TOMÀS d’AQUINO

Mestre de diàleg amb altres cultures i religions

Tomàs d’Aquino (†1274 amb 49 anys) era napolità, alt, gran, gruixut, distingit al port i de sensibilitat exquisida, va haver de vèncer molts impediments familiars, fins i tot el segrest, per poder ser frare dominic. Va ser professor a la Universitat de París als 27 anys, i predicador de la Cúria pontificia quan la seu era ambulant per Agnani, Orvieto i Viterbo. Va ser ferm en el rebuig d’una abadia mitrada.

 

El Papa Urbà IV, amb la seu a Orvieto, li va encarregar compondre els textos de la Missa per la festa del Corpus Christi i és l’autor dels himnes eucarístics Adoro te devote, Pange lengua i Tantum ergo. Sabia la Biblia de memòria però el seu millor catecisme era el crucifix. Celebrant Missa el dia de sant Nicolau de Bari, va tenir una experiència mística i va manifestar que tota le seu ingent i magnífic treball intel.lectual era “palla”. Va morir sobtadament camí del Concili de Lyon i tal circunstància dona peu a elucubracions possibles i entre elles, la possibilitat d’haver sigut por enverinament, com els altres tres possibles candidats al tro del Regne de Nàpols i Sicilia que era territori del Regne d’Aragó i ho pretenia el francès Carles I d’Anjou (†1285).

 

Embegut als estudis, no participava en enbarjos ni discussions i per aixó li deien "el buo mut". "Sí –va dir el seu mestre Albert “magne”- però els seus mugits ressonaran en tot el món". Tomàs és autor de la síntesi mai aconseguida fins avui entre fe i raó, entre Filosofia i Teologia i amb la Metafísica aristotèlica no cristiana i la teoria de “les causes segones”, va posar les bases intel.lectuals de la veritable secularització, la sana laicitat o la manera correcte de treure endavant aquest món, vencent les temptacions del laicisme i del clericalisme.

 

Benet XVI va dir d’ell (àngelus 28-I-2007) que "amb saviesa futurista, sant Tomàs d’Aquino aconseguir instaurar una relació fructífera amb el pensament àrab i hebreu del seu temps, al punt de ser considerat un mestre sempre actual de diàleg amb altres cultures i religions (…) va saber presentar aquella admirable síntesi cristiana entre raó i fe que per la civilització occidental representa un patrimoni preciós, al qual cal referir-se encara avui per dialogar eficaçment amb les grands tradicions culturals i religioses ". En una catequesi dels dimecres va dir que “Joan Pau II, a la seva Encíclica Fides et ratio va recordar que sant Tomàs «ha sigut sempre proposat per l’Església com a mestre de pensament i model de la manera recta de fer Teologia» (n. 43). No sorprèn que, després de sant Agustí, entre els escriptors eclesiàstics mentats al Catecisme de l’Església Catòlica, sant Tomàs sigui citat més que cap altre, ¡fins seixanta-una vegades!” (Aud Gral 2-VI-2010).

 

En una altra ocasió el ex Papa Ratzinger va glossar l’Aquinate insistint en que va demostrar l’autonomia de la raó humana i va aportar el separar la Filosofia de la Teologia quan es deia que la Filosofia era “ancilla”, esclava, de la Teología i els teòlegs filosofaven des de la fe anomenant-la “Filosofía nostra” o “Filosofia cristiana”, cosa que Joan Pau II va aclarar que la Filosofia no és cristiana com n ço ho és les Matemàtiques, la Geografía, cap Ciencia. Els filòsofs usaven conceptes platònics mentre que l’Aquinate va partir d’Aristòtil que sense fe ni revelació, va arribar a Déu i al coneixement de la llei moral natural. Va demostrar que la raó acull la veritat en virtud de la seva evidència intrínseca mediata o immediata. Aristótil llavors estaba prescrit i qui deia el seu nom era excomulgat. El bisbe de París i Rector d’aquella Universitat va fer dos Decrets però Tomàs, com uns quants més, no li va fer cas perquè jutjaven injusta la condemna, la qual cosa posava en tensió al bisbe i va escriure al Papa que fes un Decret d’excomunió perquè així li farien cas a ell.

 

Benet XVI va afegir que “segons sant Tomàs, tots els homes, creients i no creients, estan cridats a reconèixer les exigències de la naturalesa humana expressades a la llei natural i a inspirar-se en ella per la formulació de les lleis positives, és a dir, les que emanen les autoritats civils i polítiques per regular la convivència humana” (Aud Gral 16-VI-2010). A la 3ª catequesi a ell dedicada va recordar que ensenya que la fe en Déu és raonable (Aud Gral 23-VI-2010). 

Joan (†749 amb 103 anys), anomenat “Damascè” per ser nascut a Damasc, monjo del monestir de sant Sabas, prop de Jerusalem, és per l’Orient el que Tomàs d’Aquino per l’Occident. Joan va ser qui va dir que "alló que és un llibre per els que saben llegir, aixó són les imatges per els analfabets. El que la paraula obra per l’oïda, ho obra l’imatge per la vista". 

Anselm (†1109 amb 76 anys), benedictí i bisbe de Canterbury, fundador de la Teologia escolàstica, pensador original, independent, exemple d’harmonia entre la fe i la raó, tenia un argument per demostrar l’existència de Déu que no li agradava a Tomàs d’Aquino, cosa que li va donar peu a descobrir cinc raonaments, les cinc vies, científicament més riguroses. 

Es diu que Raimon de Penyafort (†1275 amb 99 anys), dominic, Mestre General de l’ Ordre en 1238, el tercer, càrrec del que va renunciar així com el de bisbe perquè reconeixia que no servia per manar sinó per escriure, va demanar a Tomàs d’Aquino que escrivis la Suma contra gentiles per a la defensa de la fe entre els no cristians. 

Mentre alguns defensaven l’Immaculada Concepció de Maria, com Anselm i Efrén, diàca d’Edesa, Síria (†373), altres ho negaven pensant que era imposible. Així Tomàs  al principi, després deia el contrari, i a la fi de la seva vida tenia l’opinió intermitja: no sabia si sí o si no. 

Als participans al XI Congrés Tomista Internacional de 2022, Francesc va comentar que “correm el risc d’explotar al mestre per dir les coses que em semblen, i aixó ha passat amb el tomisme (…) la qual casuística ha sigut esclava del pensament casuístic (…) el tomisme no pot ser una peça de museu”. 

Aristòtil i el seu mestre Plató

Tomàs va escriure la Summa teologica que recull les seves classes a l’Universitat parisenca i l’Església el té posat com a model de fer Teologia pel seu mètode, no per les seves conclusions. Sorpren que cada tema el planteja amb les dues possibles respostes, la favorable i el sed contra que es deia en llatí. La primera pregunta de la Summa es plantejada per estudiar l’existencia de Déu i raona exposant els que opinen que si i, sed contra, el que son ateus als quals respectava perquè la seva postura és com la dels creients, un acte de fe en la base de seva creença. També ensenya que, un cop abraçada la fe, cal continuar fent servir la raó per intentar entendre-la millor i per cooperar amb Déu en la seva aplicació a la vida.

El savi és aquell que jutja rectament sobre les coses divines. La saviesa humana s’adquireix per l’estudi però existeix també la saviesa com a do de l‘Esperit Sant; un saber sobre Déu que brolla, com explica Tomàs d’Aquino, de la compenetració o connaturalitat amb Ell. Aquest do prové de la caritat, que ens uneix a Déu. A la Verge Maria veiem reflectida aquesta saviesa que brolla de la intimitat amb Ell.

CAP A L'UNITAT DELS CRISTIANS

Octavari d’oració per a ella

Cada any del 18 al 25 de gener, la octava que precedeix a la festa de la conversió de Saule, es viu l’octavari d’oració per la cercada, desitjada i necessària o imprescindible unitat dels cristians sempre temptats per ser trencada. Joan Pau II a la Carta Tertio millennio adveniente (TMA, 1994), ja deia que “l’Església ha de dirigir-se amb una súplica més sentida a l’Esperit Sant implorant d’Ell la gràcia de l’unitat dels cristians. Es aquest un problema crucial pel testimoni evangèlic al món (...) sense caure en lleugereses i reticències” (TMA, 34).

L’ecumenisme és buscar l’unitat dels cristians perduda al segle XI amb la separació dels Ortodoxos encara que la cosa ja es venia cuinant segles abans, i va reaparèixer al XIX, sobretot per part dels grups conversos que es van il.lusionar amb facilitar el camí cap a l’Església Catòlica. Al acabar la 1GM i dabant els simptomes de descristianització de la vida pública i de la societat europea, les Comunitats cristianes d’Occident van sintir la necessitat d’un apropament de tots els cristians per fer un muro de comptenció la qual cosa dona peu a entendre que segueix sent la mentalitat de la Cristiandat medieval encara que amb altres colors. La descristianització és del usos, les costums i les lleis emeses per aquell clericalisme cancerigen que va invadir les estructures socials i politiques de Europa des de Constantí. 

La conferència de bisbes anglicans (The Lambeth Conference) va llançar en 1920 l’iniciativa de buscar l’unitat dels cristians però més aviat semblava una estrategia digem-ne política, d’anar a alló pragmàtic, sense sanar d’arrel el problema de la desunió. L’Església Catòlica fou invitada a pertànyer al Consell Ecumènic Mundial però encara que els catòlics només poguessin assistir com a observadors, era ja un gir copernicà en l’actitut ecumènica ja que fins aleshores aquesta presència era de franc repudi com havia manifestat entre altres Pius XI en 1928. 

La bolcada de la postura oficial del Vaticà es va donar amb Joan XXIII al crear el "Secretariat per l’unió dels cristians" i no deixar ja d’enviar observadors a totes les reunions doncs el “Papa bo”, amb el seu carisma personal, somiava amb la preocupació de Crist, manifestada en l’últim sopar al cenacle, resan ut omnes unum sint, que tots siguin un (Jn 17, 21), que estiguin units. Joan Pau II va continuar impulsant l’actitut ecumènica del papa Joan i del papa Pabu perquè també entenia que l’Església té assumit aquest “imperatiu de la conciència cristiana il.luminada per la fe i guiada per la caritat” (UUS, 8) amb la conciència d’estar cumplint així la voluntat de Crist i de estar obeint al Senyor (cfr. UUS, 4 y 6). L’ecumenisme “no és només un mer apèndix de la seva activitat” (UUS, 20) i no són tan sols coses dels jerarques i les seves reunions teòriques doncs és ecumenisme del bo el que sol viure el Poble de Déu en el dia a dia en tants llocs del món i en les multiples ocasions de la vida ordinaria allá on conviuen sense problemàtica homes i dones de diverses religions o de diversos cristianismes. 

Joan Pau II va escriure l’Encíclica “Ut unum sint”, “Que siguin un” (UUS, 1995) sobre l’ecumenisme describint la seva mirada de fe davant el moment actual de l’estat de l’unitat dels cristians, dibuixant les llums i les ombres tant a l’Església Catòlica com a les Esglesies o Comunitats separades. Mentrestant l’Esperit Sant, que segueix dirigint l’Església al seu estil, sense que es noti, sense trepitjar la llibertat i la responsabilitat de cada creient, ha suscitat grups i moviments entre els cristians que fomenten l’acció ecumènica grupal com per exemple els de Taizé. 

A les Esglésies cristianes d’Orient, conegudes com les dels ortodoxos, se les tractava amb deferència i simpatia creixent i en 1931 era obligatori als seminaris l’estudi de la Teologia oriental. En la seva realitat oriental hi havia ombres com les frenades pels problemes interns de los ortodoxos. Durant una Solemne Litúrgia al febrer de 1996 a la catedral moscovita, el patriarcat de Moscou va suspendre les seves relacions amb la seu de Constantinoble -sense arribar al cisma formal- degut al conflicte amb l’Església ortodoxa de Estònia que des de que va aconseguir el país la seva independencia, va demanar sostreure’s a la jurisdicció moscovita a la que havia sigut adscrita per imposició soviètica. La Iglesia estona des de 1923 fins l’any 1994 era dependenta de Constantinoble però des de finals del primer mil.lenni (988) quan va començar a existir l’Església de Rússia nascuda a Kiev, Ucraïna, i volen ser la tercera Roma des de bon principi. 

El Papa polonés manifestava des del principi del seu ministeri petrí a redemptor hominis (RH, 1979) que hi podía haver algunes persones que, en aquest assunte, “haguessin preferit fer-se enrere” pensant desgraciadament (sense sentir amb l’Església, potser per pors inexplicables o interessos personals) que “aquests esforços són danyosos per la causa de l’Evangeli, condueixen a una ulterior ruptura de l’Església, provoquen confusió d’idees en les qüestions de fe i moral, aboquen a un específic indiferentisme” (RH, 6). I va manifestar també la seva convicció de que lògicament l’unitat l’ha de fer l’Esperit Sant perquè és un do de Déu, però també impulsava a posar tots els mitjans humans possibles que suposen “saber resoldre les incomprensions ancestrals (...) malentesos i prejuidicis (...) l’inèrcia, l’indiferència i un insuficient coneixement recíproc (...) la qual cosa portarà a la necessària purificació de la ment històrica” (UUS, 2). Ja Pius X, al comensar el segle XX, va fer un Decret ordenant que no s’utilitzés la paraula «protestant» que era una manca de caritat i un obstacle real per buscar l’unitat encara que llavors encara s’entenia com uniformitat i no pas unitat amb la pluralitat, a imatge i semblança de Déu un i trinitari. 

Un punt ecumènic prioritari és la manera de exercir el primat el Papa i ja Joan Pau II va demanar reiteradament oracions per implorar llums a l’Esperit Sant i que l’investigació teològica profunditzara en la funció del bisbe de Roma i successor de Pere com Primat de l’Església universal que, sense deixar de ser l’auténtic i innegable instrument d’unitat, tasca encomenada per Crist a Pere. Aixó pot soposar que el Papa s’hagi de despullar -aquell lleçar la capa Bartimeu, el cec de Jericó, quan Crist li va fer cridar (cf Mt 10, 50)- del que s’ha afegit circunstancialment a la llarg dels dos mil.lennis. En la seva visita pastoral a Egipte al febrer de 2000, va sorprendre a molts per l’urgència dient que “benvolguts germans, no hi ha temps per perdre”, i ara, davant la realitat dels fets, Francesc ha dit que en aixó sembla que la cosa va lenta, a peu coix. 

Pel Papa Bergoglio l’ecumenism no es viu només en reunions de teòlegs assenyats discutint les doctrines dels uns i dels altres sinó que és el anomenat “ecumenisme del camí”, que significa caminar junts en l’oració, en les obres de caritat i en el testimoni de fe, en l’acció social conjunta per la pau, la justicia i el progres dels homes.

RECORDS DE SANT NICOLAU DE BARI

6 de decembre

Cada 6 de decembre es celebra la memoria de Papà Noel o Santa Claus, o sigui sant Nicolau de Bari, legendari personatge que va morir al 345 amb 65 anys. Turc, fill de pares molt rics però ja des de petit repartia tot el que tenia entre els pobres. Va ser bisbe de Myra a Turquía i feia molts miracles a la vida. Es reconegut per fidels de diferens Esglésies i denominacions cristianes com defensor dels més febles i dels perseguits, protector de les nenes, dels nens i dels mariners.

 

Nicolau va ser un dels 318 bisbes que van condemnar l’arrianisme al primer Concili de Nicea. Els orientals l’anomenen Nicolau de Myra i els occidentals Nicolau de Bari. Sembla que Arrio el va bufetejar, el va privar de les insígnies episcopals i el va empresonar. Vivia retirat a la Tebaida però al morir el seu oncle, bisbe de Myra, el clergat i el poble van anar a buscar-lo per elegir-lo successor. Per l’invasió musulmana al segle XI, un grup de 62 militars baresos van traslladar les reliquies a la seva ciutat natal a Bari el 9 de maig de 1087. En el 550 ja hi havia un temple a Roma a ell dedicat; avui dia al món hi han dedicats més de 2.000 temples. El seu biògraf és sant Metodi. 

Nicolau era molt miracler ja des de la seva juventut i a la seva ciutat natal de Patras a la Licia va fer que es poderen casar tres filles d’un trasbalsat gentilhome, pobre menesterós, que per sobreviure va llançar a les filles a la prostitució. Durant tres nits, segons una versió, Nicolau va tirar per la finestra tres sabates (o bossos) plens d’or encara que una altra versió diu que va llençar les monedes per la ximeneia de la casa. Per aixó avui dia moltes persones acudeixen a la seva intercessió per “resoldre” problemes econòmics. 

Popular, folklòrica i comercial és la festa de santa Claus que porta juguets als nens la nit del 24 de decembre viatjant des del pol nord en un trineu arrossegat per rens. Es celebrava als Països Baixos però avui dia la festa està molt extesa pel món doncs cada cop més gent prefereix regalar juguets als nens en aquest dia i no pas el 6 de gener ja que els poden fruir un parell de setmanes i en canvi els dels “reis mags” en ocasions tan sols un dia. Però està rodejada de polèmica pel seu intrusisme i el seu paper de producte comercial al servei del consum. 

L’església de sant Nicolau a Bari, construïda pels ortodoxos russos el 1913, fou comprada irregularment pel Ajuntament el 1937 i l’1-III-2009 es va fer la devolució. El representant de Kirill I va donar les gràcies a les autoritats civils que han permés fer justícia i tornar-los la seva església. El llavors President de la República italiana, Giorgio Napolitano, va entregar la clau de l’església al llavors President de la Federació Russa, Dimitri Medvedev, qui la va donar a Kirill I, el Patriarca ortodox de Moscou. Aquest detall manifesta la guerra no massa freda entre els russos de Moscou i els grecs de Constantinoble. Amb aquest motiu, Benet XVI va escriure un Missatge manifestant la nostàlgia per la encara no aconseguida plena unitat dels cristians. 

Pel 50è aniversari de l’elevació de la Basílica de sant Nicolau de Bari a Basílica pontificia feta el 1968, i on es conserven les relíquies del sant bisbe, Francesc va escriure una Carta (24-XI-2018) al bisbe de Bari i alhora Delegat pontifici de la Basílica de sant Nicolau, on escriu que la Basílica “va poder mostrar la seva vocació específica de promoure el camí de l’unitat dels cristians” i subratlla que “l’oració té un poder evangelitzador extraordinari i és necessaria per aconseguir la plena comunió entre els cristians”.

RECORDS DE SANT ANDREU

30 de novembre 

Cada 30 de novembre es commemora a l’apòstol Andreu, germà de Simó (Pere) a qui va presentar a Jesús perquè el coneguera pensat que era el Messies esperat pel poble jueu durant segles i Simó deuria ser un creient que esperava l’adveniment. Andreu és Patró de Grècia, Escòcia, dels eslaus, borgonyesos i de manera especial dels cristians ortodoxos que ho celebren com Roma fa cada 29 de juny amb la festa de sant Pere. Per raons ecumèniques iniciades pel Vaticà II (1963-65), cada festa de sant Andreu asisteix a “concelebrar” un Delegat del Successor de Pere així com cada 29 de juny el Patriarca de Constantinoble o un representant seu, acudeix a “concelebrar” al Vaticà. A més, Francesc és el 266 successor de Pere i el 28-IV-2017 va viatjar a El Cairo i Alexandria per trovar-se amb el Papa ortodox Bartomeu I, el 270 successor d’Andreu i trovar-se també amb el Papa copto Teodor Tawadros II que és el 118 successor de Marc i qui en la salutació de benvinguda va dir que la Sda Família va estar allà, a Alexandria, tres anys.

Andreu presentant al seu germá a Jesús

Andreu és nom grec la qual cosa parla de certa apertura cultural de la seva familia jueva. De jove era deixeble de Joan “el baptista” junt amb Joan, l’apòstol més jove i que era estimat per Jesús i se’l cita 3 cops als evangelis: a la multiplicació dels 5 pans sent qui va dir “aquí hi ha un noi que té…”; amb Felip, es qui va rebre als grecs que volien veure Jesús; i es citat quan amb Pere, Joan i Jaume, demanaren a Jesús explicacions sobre la fi del món. 

Sembla que va anar a evangelitzar Escitia, al sud de Rússia, al costat del Mar Negre, va arribar a Kiev i a Nóvgorod per aixó és també Patró d’Ucraïna, Romania i Rússia. A més traspassant el Caucas, penetraria als territoris de l’Imperi romà, el Peloponès, la Capadòcia, Bitinia, Tràcia i Epir. Isidor de Sevilla diu que va predicar als etíops. Nicéforo diu que va ser el fundador de l’església de Bizanci. A Patras, capital de la Acaya (Grècia), es on una antiga tradició diu que va ser crucificat al 63, en temps de Neró. Les seves restes van ser portades a Constantinoble al 357 i, després de caure en 1204 en mans islamistes, els croats els van portar a retaguardia, a Amalfi (Italia). En 1462 el seu cap era “traslladat” a Roma i Pau VI, com gest ecumènic, en 1964 els va retornar a Patras. El “fragment de Muratori” diu que Joan va consultar a Andreu si havia d’escriure el 4t evangeli. Les seves reliquies es troben majoritàriament en dos santuaris: a l’italiana «Catedral de sant Andreu apòstol» a Amalfi i a la grega «Catedral de sant Andreu apòstol» a Patras. 

Catedral a Patras

A l’apòcrif “Fets d’Andreu” és on es diu que va estar a Bizanci, ciutat després anomenada Constantinoble i ara Istambul. Eustaquis va ser el primer bisbe de Constantinoble consagrat per Andreu, per tant Patriarca, i que cita Pau a la Carta als cristians romans. A Escòcia hi ha un monestir dedicat a Andrue i al qual Constantí III († 973), que era molt piadós, fart de les derrotes enfron als anglesos, va abdicar a favor de Malcom I i es va retirar a aquest monestir. 

Les «Filles de la Creu», també anomenades «HH de sant Andreu», van ser fundades per Joana Isabel Bichier des Ages († 1838 amb 65 anys) animada per un sacerdot que li va recomenar quedar-se al món treballant com estava fent en comptes de fer-se trapenc. Tots dos havien anat reunint noies pietoses. A l’esclatar la RF, va decidir estudiar Economia per defendre les propietats de l’herència paterna davant l’autoritat francesa. Durant la RF visitava a sacerdots presoners i tractava apostòlicament als carcellers. Fou canonitzada en 1947 per Pius XII. 

Gregori I “magne” († 604 amb 64 anys) va ser el primer monjo elegit Papa i el que passa a la Història per la reforma litúrgica i el famós cant gregorià. Sent Prefecte de Roma, va abandonar la vida civil per fer-se monjo i va convertir en monestirs els palaus heretats amb la regla benedictina, iniciant així el que a la llarg del temps serán els Estats pontificis i ho feia mentre es posava per títol “servent dels servents de Déu”. Va estar 4 anys a Constantinoble com a Nunci que li va fer anyorar la vida monacal que allà va conèixer i el monestir a la muntanya Celio el va dedicar a Andreu y el seu programa de govern el va escriure en la seva “Regla pastoral”. Burcardo, que va ser el primer bisbe de Würzburg, era benedictí († 754 amb 54 anys) i també va fundar un monestir dedicat a Andreu. Era company de Bonifaci, va convertir la Franconia al cristianisme i en el seu honor Pipino ”el breu” va concedir als bisbes de Würzburg ser ducs de Franconia. 

A Heràldica s’utilitza la “creu de sant Andreu” que té una forma original al ser en aspa (X) que, segons una tradició, és com va ser crucificat a Patras i no es pot amagar que és símbol ideològic dels que barrejen religió, política i exércit. Fou l’emblema utilitzat per les tropes de Joan “sense por” a la guerra dels “Cent anys”. Felip “el bonic”, casat amb Joana I de Castella, anomenada “la boja”, ostentava la “creu de Borgonya” que és de la mateixa forma d’aspa que la de sant Andreu i que va adoptar Carles I d’Espanya i V del Sacre Imperi Romà Germànic. S’anomena així, “creu de Borgonya” per ser Andreu el seu Patró. Andreu també dona nom a la badia de Florida, als EUA.

NOVEMBRE MES DELS DIFUNTS

Crist viu, la seva ressurrecció no ha estat en va

Francesc afirma que a l’Evangeli “se’ns ofereix un ensenyament magnífic de Jesús sobre la ressurrecció dels morts que va molt bé en aquest mes de novembre en què resem de manera particular pels difunts. L’Evangeli narra com Jesús és interpel.lat per alguns saduceus, que no creien en la ressurrecció i, per aixó, el provoquen amb una pregunta insidiosa. Amb la seva resposta, Jesús invita als seus interlocutors, i també a nosaltres, a pensar que aquesta dimensió terrenal en que vivim ara no és l’única, sinó que n’hi ha una altra, no subjecta a la mort, en què es manifestarà plenament que som fills de Déu” (Àngelus 10–XI-2019). 

L’abril de 2017, en una catequesi dels dimercres de Pasqua, va comentar el que Pau diu als cristians de Corint afirmant que la resurrecció de Jesús no és partir d’una dada indubtable, que no és l’èxit d’una reflexió d’algun home savi, sinó un fet, un simple fet que ha intervingut a la vida d’algunes persones. El cristianisme neix d’aquí. No és una ideologia, no és un sistema filosòfic, sinó un camí de fe que parteix d’un adveniment testimoniat pels primers deixebles de Jesús. I explicava que Pau, el perseguidor es va convertir en apòstol, “¿Per què? ¡Perquè jo he vist a Jesús viu! ¡Jo he vist a Jesús ressuscitat! Aquest és el fonament de la fe”. 

A l’homilia de la Vigilia pasqual de 2016, va dir que “no es pot viure la Pasqua sense entrar en el misteri. No és un fet intel.lectual, no és només conèixer, llegir... És més, és molt més. «Entrar al misteri» significa capacitat de sorpresa, de contemplació; capacitat d’escoltar el silenci i sentir el xiuxiueig d’aquest fil de silenci sonor on Déu ens parla”. “Entrar al misteri –segueix dient Bergoglio- significa anar més enllà de les còmodes certeses, més enllà de la mandra i l’indiferència que ens frenen, i posar-se a la recerca de la veritat, la bellesa i l’amor (…) Per entrar al misteri es necessita humilitat, la humilitat de abaixar-se, de baixar del pedestal del nostre jo, tan orgullós, de la nostra presunció; la humilitat per redimensionar la pròpia estima (…) fa falta aquest abaixament, que és impotència, buidament de les pròpies idolatries”. 

“Crist viu”, Christus vivit (ChV, 2019), és el títol de la Carta als joves i a tots els fidels de l’Església on afirma que “Jesús ressuscitat ens vol fer partíceps de la novetat de la seva resurrecció per al món envellit i que espera amb «dolors de part» ser revestit amb la seva llum i amb la seva vida” (ChV, 32).

El Papa argentí en la seva primera Exhortació apostòlica de 2013, “l’Evangeli de l'alegria” (Evangelii gaudium, EvG), escriu que “la resurrecció de Crist provoca per tot arreu gèrmens d’aquest món nou; i encara que se’ls talli, tornen a sorgir, perquè la resurrecció del Senyor ja ha penetrat la trama oculta d’aquesta Història, perquè Jesús no ha ressuscitat en va. ¡No ens quedem al marge d’aquesta marxa de l’esperança viva!” (EvG, 278). I acaba en aquest document acudint a Maria per demanar-li: “aconsegueix una nova cremor de ressuscitats i dona’ns la santa audàcia de buscar nous camins per portar a tothom l’Evangeli de la vida” (EvG, 288). 

En la Exhortació postsinodal “L’alegria de l’amor” (Amoris laetitia, AL, 2016) recorda que “les famílies arriben a poc a poc a la seva santedat a través de la vida matrimonial amb la gràcia de l’Esperit Sant que transforma els moments de goig, el descans o la festa inclús la sexualitat, com una participació en la vida plena de la seva resurrecció” (AL, 317). 

A l’Encíclica anomenada “verda” pel seu contingut ecològic (Laudato si, LS, 2015) escriu que en tota la creació el Ressuscitat orienta les criatures d’aquest món a un destí de plenitud. Les mateixes flors del camp i les aus que Ell va contemplar amb els seus ulls humans, ara són plenes de la seva presència lluminosa (cf LS, 100). 

A “Jesús de Natzaret”, Joseph Ratzinger recorda que «si Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació no té sentit i la vostra fe el mateix. A més, com testimonis de Déu, resultem uns mentiders, perquè en el nostre testimoni li atribuïm falsament haver ressuscitat Crist» (1Co 15, 14s) (2007, tom II, pp 93 - 102). Després de la seva resurrecció –segueix Ratzinger- ¿va quedar buit el sepulcre? Aquesta pregunta ha donat lloc a moltes discussions a la Teologia moderna. La conclusió més comuna és que el sepulcre buit no pot ser una proba de la resurrecció. Segons Joan, Magdalena el va trobar buit i va suposar que algun s’havia endut el cos de Jesús (cf. Jn 20, 1-3). El sepulcre buit no pot demostrar la resurrecció; aixó és cert. 

Així com sota la creu es trobaven només dones —amb l’excepció de Joan—, així també el primer encontre amb el Ressuscitat estava destinat a elles (…) en la forma concreta de la vida eclesial són sempre les dones les que obren la porta al Senyor, l’acompanyen fins al peu de la creu i així ho poden trobar també com a Ressuscitat. 

Per la seva part Joan Pau II a Novo millennio ineunte (NMI, 2001) escriu que els evangelis “assenyalen la tomba buida (…) ¡Ell és el Ressuscitat! Si no fos així, en va seria la nostra predicació i en va la nostra fe (cf 1Cor 15, 14). La resurrecció va ser la resposta del Pare. L’Església animada per aquesta experiència, reprèn avui el seu camí per anunciar Crist al món. 

(…) L’Església mira ara Crist ressuscitat. Ho fa seguint els passos de Pere, que va plorar per haver-lo renegat (…) Ho fa unida a Pau, que el va trobar al camí de Damasc i va quedar impactat per Ell (…) Després de dos mil anys d’aquests esdeveniments, l’Església els viu com si hagessin passat avui” (NMI, 28). 

“Conscients d’aquesta presència del Ressuscitat entre nosaltres, ens plantegem avui la pregunta adreçada a Pere a Jerusalem, immediatament després del seu discurs de Pentecosta: «¿Què hem de fer, germans?» (Act 2, 37) (…) ens ho preguntem amb confiat optimisme, encara que sense minusvalorar els problemes. No ens satisfà certament l’ingènua convicció que hi hagi una fòrmula màgica per els grans reptes del nostre temps” (NMI, 29). 

“Que Jesús ressuscitat, el qual ens acompanya en el nostre camí, deixànt-se reconèixer (…) ens trobi vigilants i preparats per reconèixer el seu rostre i còrrer cap als nostres germans, per portar-los el gran anunci: «¡Hem vist el Senyor!» (Jn 20, 25)” (NMI, 59). 

El dia de la resurrecció “les dones són les primeres en arribar al sepulcre. Són les primeres que ho troban buit. Són les primeres que senten: «No es aquí, ha ressuscitat com ho havia anunciat» (Mt 28, 6). Són igualment les primeres en ser cridades a anunciar aquesta veritat als apòstols (cf. Mt 28, 1-10; Lc 24, 8-11): «Vés-te’n on els meus germans i digues-los… (…) Jesús confiava a les dones les veritats divines, lo mateix que als homes (Mulieris dignitatem, 1988).

MIRANT SETEMBRE

Mes molt marià

El mes de maig es anomenat «mes de Maria» però setembre Déu n’hi do! les celebracions marianes; tinc registrades 24, quasi una diaria. 

El dia 1 de setembre és la Mare de Déu dels Àngels del Puig, Patrona de l’antic Regne de València. Imatge bizantina trobada per les tropes cristianes assentades al Puig per a la conquesta de València en 1237 per Jaume I el Conqueridor. De l’església primitiva, d’una sola nau, només queda la portada i a la capella major del santuari es guarda l’imatge. 

El dia 3 és la Mare de Déu de la Cinta, dissabte anterior al diumenge 1è de setembre (dia 3 en 2022). Patrona de la ciutat i la diòcesi de Tortosa i d’Huelva. La santa Cinta és un cinturó de seda blanc que es venera a la Catedral de Tortosa des del segle XIV i ho fan sobretot les embarassades. 

El dia 6 és la Mare de Déu de Guadalupe, Patrona d’Extremadura. Imatge donada per Gregori “magne” a Isidor de Sevilla. Va estar perduda 600 anys fins que la va trobar un pastor. En 1908 es va restaurar material i espiritualment el santuari encomenat als franciscans.

        És també la Mare de Déu de les Vinyes a Aranda de Duero, Patrona dels vinyaters. 

El dia 8 és la Nativitat de Maria, filla de Joaquim i Anna, concebuda sense pecat original. Festa coneguda a l’Orient des del segle VI i fixant aquest dia que obra l’any litúrgic bizantí que es tanca amb la Dormició, el 15 d’agost. A l’Occident fou introduïda pel Papa Sergi († 701). L’Església ortodoxa búlgara celebra aquest nadal marià i les icones són a la cripta de la catedral ortodoxa de sant Alexandre Nievski que va visitar Francesc en el seu viatge pastoral al 5-V-2019.

        És també la Mare de Déu de Nuria, Patrona de la diòcesi d’Urgell i és la Mare de Déu de Meritxell, Patrona principal d’Andorra i alhora és l’imatge del santuari austríac que es remonta al 1157 en que ho va fundar un benedictí que portava una imatge petita d’unos 50 cms tallada per ell mateix en fusta de til.ler. Mariazell és una petita estació de muntanya a 160 km al sudoest de Vièna i reb al any un milió de pelegrins. Allí es venera a la “Magna Mater Austriae”, “Magna hungarorum Domina” i “Mater gentium slovarum”; a vegades llueix un mantell blanc amb el lema “Magna Mater Europae”. Sis mesos avans de ser elegit Papa, el card Ratzinger ho va visitar i després, al 2007, com Benet XVI la va visitar i li va regalar una “rosa d’or”.

És a més a més la Mare de Déu de Filermo, Patrona de Malta, de l’Ordre de Malta i de la Mediterrània. Segons la tradició, va ser pintada per Lluc i portada a Rodas al s XI. És la cara de la Verge, sense el Nen, de 44 cm i després de moltes vicissituds, va anar al monestir ortodox de Montenegre, on se li perd el rastre fins al 1997 però encara no s’ha tornat a Malta. A la basílica de Santa María dels àngels, a Assís, es conserva una copia encarregada pel zar Nicolau I de Rússia. Benet XVI al 2010, en la visita pastoral, li va regalar la “rosa d’or”.

        És també la Mare de Déu de Coromoto, Patrona de Veneçuela i des de 2011 també de Caracas. A partir del 2002, la Fundació «Maria camí a Jesús» de Maracaibo es va proposar restaurar la talla i van aparèixer varies sorpresas: l’aigua feta servir en els tractaments és, insòlitament, de pH neutre; als ulls de la Verge, d’1 milímetre, es veuen al microscopi l’iris, el conducte lacrimal i un petit punt de llum que, maximitzat, va donar una figura humana. Maria està asseguda en un entramat de canyes i no un tron d’or. Ella i el Nen porten sobre el cap una corona d’estil indígena, de plomes i fulles.

        És la Mare de Déu de la Caritat del coure, Patrona de Cuba. En 2014 va ser entronitzada als jardins vaticans.

És la Mare de Déu de la Salut a Vailankanni (Índia), aldea a la badia de Bengala. Es al santuari conegut com "el Lourdes de l’Índia" des de Joan XXIII. Més d’1 milió de pelegrins es concentra per la jornada d’avui. En 2009 Asianews va dir que cada any són més de 20 milions els visitants, molts milers malalts; milers i milers es confesen musulmans, hindús, jainistes, xiks o parsis.

        És la Mare de Déu de Siluva, a Lituània, evangelitzada al segle XIII, com els altres països bàltics, i fou anomenada “terra de Maria”. El santuari més conegut allà és el d’Ausros Vartai (la porta de l’aurora), sota l’advocació de «Mare de misericòrdia». En 1608 es va aparèixer Maria amb el Nen dabant moltes persones que no eren catòliques. Al 1993 Joan Pau-II va agrair allà a la Mare de Déu no haver abandonat mai als seus fills lituans. 

El 9 és la Mare de Déu d’Aranzazu, en basc Arantxa, és a Onyate, que es va apareixer a un pastor que li digué: “¿Aranzasúa?”, que vol dir “¿Tu en el meu espinal?”. Benet XV la va proclamar Patrona de Guipúscoa en 1918.

És la Mare de Déu del Claustre, Patrona de Solsona, una escultura en pedra, en art romànic feta per l’escultor Gilabertus al 1163. 

L’11 es celebra la Mare de Déu de la Cova Santa, Patrona de Castelló-Segorbe. És a la serra de la Calderona, a 12 km d’Altura. Va ser trobada en 1516 per un pastor. La seva fabricació un segle abans de la trobada s’atribueix a fra Bonifaci Ferrer, germà de sant Vicent. És una talla de guix que, malgrat la humitat tremenda del lloc, no s’ha deteriorat. 

El dia 12 és el Santíssim Nom de Maria, celebració als vuit dies del naixement. Per primera vegada es va autoritzar celebrar-la en 1513, a Conca i des de allí es va estendre per tota la península i un segle i mig després, Innocenci XI la va admetre a l’Església d’Occident.

És la Mare de Déu de Lluc, Patrona de Mallorca. Diu la llegenda que l’imatge va ser trobada per un pastor un dissabte per la tarda i es va portar a la parròquia de sant Pere d'Escorca. L’endemà al matí quan els fidels van anar a venerar-la, no hi era i van tornar a trovar-la on el pastor l’havia trobat al costat del torrent. L’actual església d’estil renaixentista és de 1622-91 i Joan XXIII la va declarar Basílica menor.

És la Mare de Déu de la Fontsanta, Patrona de Múrcia i la seva horta. És a 5 kms de la capital, a la serra del “Carrascoy”, on al s. XVII, darrera una llarga sequera i el prec de molta gent, va brollar aigua d’una “font santa” atribuïda com a gràcia i preséncia de Maria.

        És també la celebració de Maria mediadora de totes les gràcies i és l’aniv de les aparicions de Maria en 1948 a l’illa de Lipa, Filipinas, a un hora de Manila. En 2015 el bisbe les va aprobar i amb el títol de «Mediadora de Totes les Gràcies» però el card Müller, Prefecte de la CDF, al set 2015, va anul.lar el Decret filipí en contra del que havia declarat la Comisió de bisbes de 1951 i que havia ratificat Pius XII. Devant l’imatge al palau arquebisbal de Tacloban va resar Francesc en gener de 2015. Ja en 1942 es va consagrar la Xina a la Verge «Mediadora de totes les gràcies». Són missatges com a Fàtima peró en comptes de Rússia, la Verge parla de la conversió de la Xina.

El 15 és la Mare de Déu dels Dolors (Soledat, Sol, Marisol, Angoixies). Als frares servites se’ls va autoritzar celebrar-la el tercer diumenge de setembre. Pau VI en 1967 va declarar a la Mare de Déu de la Soledat Patrona de les viudes. L’himne Stabat Mater dolorosa sembla ser composat pel franciscà Jacopone de Todi († 1306).

        Aquesta advocació és la Patrona d’Eslovaquia, Estat independent des de 1993, i venerada al santuari de Sastin. El cristianisme va arribar al s. IX amb Cirili i Metodi. Els segles XV y XVI van ser una dura prueba amb els husites i els protestants. A partir del XVII els jesuïtes va reanimar la fe, van fer renèixer gran nombre de santuaris i van recuperar el culte a les imatges amagades. El 1-VII-1995 Joan Pau II va celebrar l’Eucaristia amb uns 200 mil asistents.

        És també l’advocació a Kibeho, al santuari al sud de Rwanda, consagrat en 2003. En 1990 Joan Pau II va exhortar als fidels a mirar a la Mare de Déu com a guia senzilla i segura, demanant un major esforç contra les divisions locals, polítiques i étniques.

La Mare de Déu a Etzelsbach, és una imatge dolorosa alemanya al santuari prop a Polònia, visitada per Benet XVI (23-IX-2011). Té els parpells afligits de tant plorar i una mirada absorta, mirant l’infinit, com si estiguera meditant el que havia ocorregut. A la falda reposa el cos exànim del seu fill crucificat en una posició original doncs està orientat capa el costat que no es veu la llançada; només la contempla ella, la seva mare. 

El dia 18 és la Mare de Déu de la Salette. El 1846, prop de Grenoble, la Mare de Déu es va aparèixer a 2 pastorets, Maximini i Melani, dient que hi ha que abandonar la blasfèmia i l’oblit del diumenge com a dia del Senyor i de participar a l’Eucaristia. De la Salette ha brotat una Congregació de sacerdots i una altra de religioses dedicades ambdues a fomentar la conversió i la reconciliació. Pius IX, grècies a un mal entés del cura d’Ars, va aprovar aquesta devoció. Melani contava els advertiments sobre els càstics divins pels pecats dels sacerdots i persones consagrades, clavegueres d’impuresa. Joan Pau II va dir que "en aquest lloc, Maria, la mare sempre amorosa, va mostrar el seu dolor pel mal moral causat per la humanitat. Les seves llàgrimes ens ajuden a entendre la gravetat del pecat i del rebuig de Déu (…) el seu amor redentiu està marcat amb les ferides de la traïció i l’abandonament dels homes”. 

El 24 és la Mare de Déu de la Mercè, també de les Mercedes i equivalent a la Verge de la Misericòrdia. La data la va fixar Innocenci XII en 1696. És Patrona de Barcelona i de l’Ordre dels mercedaris i mercedàries. La Mercè significa llibertat i Maria, Mare de Jesús, és signe i principi d’alliberament (redempció dels captius), utopia i esperança activa de llibertat en justícia fraterna per a tots els homes. En 1696 Innocenci XII va fer extensiu a tota l’Església aquesta festa per ajudar a considerar a Maria com a Mare nostra disposada a tota mercè o gràcia a favor de la nostra felicitat i salvació eterna.

També avui és la Mare de Déu de Walsingham, santuari nacional conegut com la Natzaret d’Anglaterra, fundat en 1061, després de les 3 aparicions de Maria a una viuda a qui va demanar crear una réplica de la casa de Natzaret que va veure. Enric VIII va fer 3 pelegrinatges abans de trencar amb Roma però desprès va manar destruir l’imatge. La Mare de Déu ha sigut motiu de ruptura dels cristians però avui dia és esperança per recuperar l’unitat. Avui allà són 2 santuaris, un catòlic i l’altre anglicà que treballen junts, amb cor ecumènic. El nou Ordinariat Personal creat per Benet XVI pels anglicans anglesos que tornen al catolicisme està titulat així, de Ntra Sra de Walsingham.