CAP A L'UNITAT DELS CRISTIANS

Octavari d’oració per a ella

Cada any del 18 al 25 de gener, la octava que precedeix a la festa de la conversió de Saule, es viu l’octavari d’oració per la cercada, desitjada i necessària o imprescindible unitat dels cristians sempre temptats per ser trencada. Joan Pau II a la Carta Tertio millennio adveniente (TMA, 1994), ja deia que “l’Església ha de dirigir-se amb una súplica més sentida a l’Esperit Sant implorant d’Ell la gràcia de l’unitat dels cristians. Es aquest un problema crucial pel testimoni evangèlic al món (...) sense caure en lleugereses i reticències” (TMA, 34).

L’ecumenisme és buscar l’unitat dels cristians perduda al segle XI amb la separació dels Ortodoxos encara que la cosa ja es venia cuinant segles abans, i va reaparèixer al XIX, sobretot per part dels grups conversos que es van il.lusionar amb facilitar el camí cap a l’Església Catòlica. Al acabar la 1GM i dabant els simptomes de descristianització de la vida pública i de la societat europea, les Comunitats cristianes d’Occident van sintir la necessitat d’un apropament de tots els cristians per fer un muro de comptenció la qual cosa dona peu a entendre que segueix sent la mentalitat de la Cristiandat medieval encara que amb altres colors. La descristianització és del usos, les costums i les lleis emeses per aquell clericalisme cancerigen que va invadir les estructures socials i politiques de Europa des de Constantí. 

La conferència de bisbes anglicans (The Lambeth Conference) va llançar en 1920 l’iniciativa de buscar l’unitat dels cristians però més aviat semblava una estrategia digem-ne política, d’anar a alló pragmàtic, sense sanar d’arrel el problema de la desunió. L’Església Catòlica fou invitada a pertànyer al Consell Ecumènic Mundial però encara que els catòlics només poguessin assistir com a observadors, era ja un gir copernicà en l’actitut ecumènica ja que fins aleshores aquesta presència era de franc repudi com havia manifestat entre altres Pius XI en 1928. 

La bolcada de la postura oficial del Vaticà es va donar amb Joan XXIII al crear el "Secretariat per l’unió dels cristians" i no deixar ja d’enviar observadors a totes les reunions doncs el “Papa bo”, amb el seu carisma personal, somiava amb la preocupació de Crist, manifestada en l’últim sopar al cenacle, resan ut omnes unum sint, que tots siguin un (Jn 17, 21), que estiguin units. Joan Pau II va continuar impulsant l’actitut ecumènica del papa Joan i del papa Pabu perquè també entenia que l’Església té assumit aquest “imperatiu de la conciència cristiana il.luminada per la fe i guiada per la caritat” (UUS, 8) amb la conciència d’estar cumplint així la voluntat de Crist i de estar obeint al Senyor (cfr. UUS, 4 y 6). L’ecumenisme “no és només un mer apèndix de la seva activitat” (UUS, 20) i no són tan sols coses dels jerarques i les seves reunions teòriques doncs és ecumenisme del bo el que sol viure el Poble de Déu en el dia a dia en tants llocs del món i en les multiples ocasions de la vida ordinaria allá on conviuen sense problemàtica homes i dones de diverses religions o de diversos cristianismes. 

Joan Pau II va escriure l’Encíclica “Ut unum sint”, “Que siguin un” (UUS, 1995) sobre l’ecumenisme describint la seva mirada de fe davant el moment actual de l’estat de l’unitat dels cristians, dibuixant les llums i les ombres tant a l’Església Catòlica com a les Esglesies o Comunitats separades. Mentrestant l’Esperit Sant, que segueix dirigint l’Església al seu estil, sense que es noti, sense trepitjar la llibertat i la responsabilitat de cada creient, ha suscitat grups i moviments entre els cristians que fomenten l’acció ecumènica grupal com per exemple els de Taizé. 

A les Esglésies cristianes d’Orient, conegudes com les dels ortodoxos, se les tractava amb deferència i simpatia creixent i en 1931 era obligatori als seminaris l’estudi de la Teologia oriental. En la seva realitat oriental hi havia ombres com les frenades pels problemes interns de los ortodoxos. Durant una Solemne Litúrgia al febrer de 1996 a la catedral moscovita, el patriarcat de Moscou va suspendre les seves relacions amb la seu de Constantinoble -sense arribar al cisma formal- degut al conflicte amb l’Església ortodoxa de Estònia que des de que va aconseguir el país la seva independencia, va demanar sostreure’s a la jurisdicció moscovita a la que havia sigut adscrita per imposició soviètica. La Iglesia estona des de 1923 fins l’any 1994 era dependenta de Constantinoble però des de finals del primer mil.lenni (988) quan va començar a existir l’Església de Rússia nascuda a Kiev, Ucraïna, i volen ser la tercera Roma des de bon principi. 

El Papa polonés manifestava des del principi del seu ministeri petrí a redemptor hominis (RH, 1979) que hi podía haver algunes persones que, en aquest assunte, “haguessin preferit fer-se enrere” pensant desgraciadament (sense sentir amb l’Església, potser per pors inexplicables o interessos personals) que “aquests esforços són danyosos per la causa de l’Evangeli, condueixen a una ulterior ruptura de l’Església, provoquen confusió d’idees en les qüestions de fe i moral, aboquen a un específic indiferentisme” (RH, 6). I va manifestar també la seva convicció de que lògicament l’unitat l’ha de fer l’Esperit Sant perquè és un do de Déu, però també impulsava a posar tots els mitjans humans possibles que suposen “saber resoldre les incomprensions ancestrals (...) malentesos i prejuidicis (...) l’inèrcia, l’indiferència i un insuficient coneixement recíproc (...) la qual cosa portarà a la necessària purificació de la ment històrica” (UUS, 2). Ja Pius X, al comensar el segle XX, va fer un Decret ordenant que no s’utilitzés la paraula «protestant» que era una manca de caritat i un obstacle real per buscar l’unitat encara que llavors encara s’entenia com uniformitat i no pas unitat amb la pluralitat, a imatge i semblança de Déu un i trinitari. 

Un punt ecumènic prioritari és la manera de exercir el primat el Papa i ja Joan Pau II va demanar reiteradament oracions per implorar llums a l’Esperit Sant i que l’investigació teològica profunditzara en la funció del bisbe de Roma i successor de Pere com Primat de l’Església universal que, sense deixar de ser l’auténtic i innegable instrument d’unitat, tasca encomenada per Crist a Pere. Aixó pot soposar que el Papa s’hagi de despullar -aquell lleçar la capa Bartimeu, el cec de Jericó, quan Crist li va fer cridar (cf Mt 10, 50)- del que s’ha afegit circunstancialment a la llarg dels dos mil.lennis. En la seva visita pastoral a Egipte al febrer de 2000, va sorprendre a molts per l’urgència dient que “benvolguts germans, no hi ha temps per perdre”, i ara, davant la realitat dels fets, Francesc ha dit que en aixó sembla que la cosa va lenta, a peu coix. 

Pel Papa Bergoglio l’ecumenism no es viu només en reunions de teòlegs assenyats discutint les doctrines dels uns i dels altres sinó que és el anomenat “ecumenisme del camí”, que significa caminar junts en l’oració, en les obres de caritat i en el testimoni de fe, en l’acció social conjunta per la pau, la justicia i el progres dels homes.