DOMUND 2023

Cors fervents, peus en camí

Paulina Jaricot (†1862 amb 63 anys), beatificada el 2022, és la fundadora de la «Jornada Mundial del Domund». Se li va ocórrer un dia al arribar cansada a casa seva; va anar a la cuina per xerrar amb la serventa que li contaria alguna cosa amena a canvi d’ajudar-la a acabar el que estava fent. Paulina a Roma li va contar al papa Gregori XVI la seva idea i ell li va beneir l’iniciativa. El capellà d’Ars li va profetitzar gran èxit a l’empresa no sense uns quants sacrificis. En 1882 Lleó XIII va fer extensiu a tot el món la Jornada a celebrar cada diumenge 3r, penùltim, d’octubre. El Missatge de Francesc per aquest any 2023 és «cors fervents, peus en camí» doncs té els deixebles d’Emaús com a protagonistas (cf Lc 24, 13-35). 

tribus a Europa

Donant un cop d’ull pel planeta es pot veure com l’evangeli ha arribat i segueix arribant a tot el món. Afrodisi (s I) va ser un egipci de qui es diu que va acollir a la Sda Família camí d’Egipte, fou bisbe (1º) a Béziers a la Gàl.lia narbonenca i va evangelitzar Narbona. Lucià es diu que va ser un dels primers sacerdots romans que van evangelitzar les Gàl.lies. Pascasia, verge i màrtir a Dijon (s III), va ser col.laboradora amb sant Benigne per evangelitzar la Borgonya. Agustí de Canterbury, amb altres 40 monjos, va ser enviat pel papa Gregori I a l’actual Gran Bretanya per evangelitzar aquelles gents per primer cop. Nicetas (s IV) fou bisbe a Remesiana a la Dacia (Romania), que va evangelitzar aquella regió. Fermín (†303?), batejat per sant Saturní amb els primers cristians pamploniques, va ser bisbe a Toulouse i va tornar a Pamplona a evangelitzar on va ser bisbe (1º) i el seu Patró. Afraates (†350), sirià, el "savi persa", fou un bisbe que es va dedicar a evangelitzar el seu país. Marcel.lí (†374), amb Dominus i Vicent, va arribar d’Àfrica per evangelitzar els Alpes francesos. Va enviar els seus dos companys als Alpes Baixos, reservant-se Embrun i els Alpes Alts. 

Felip de Agirone (s V) és Patrò de Sicília i se’l té pel seu primer evangelitzador arribat de la Tracia. Victrici (†410) va ser un bisbe a Rouen a Neustria que va evangelitzar als morins i als nervs de la Gàl.lia nord. Porfiri (†421 amb 69 anys) va ser un bisbe a Gaza que es va proposar convèncer als tossuts idòlatres de Gaza amb manu militari i l’ajuda de l’emperador Arcadi. Patrick (†461 amb 76 anys), Patró d’Hibernia, Irlanda, fou bisbe (el 2º) que va evangelitzar aquella illa. Brioco (†500) va ser un monjo que va evangelitzar les illes britàniques i després va tornar a Bretanya. Constantí II (†576) va ser un monjo que va acompanyar sant Columba d’Iona per evangelitzar als inhòspits pictes, els celtes del nord i centre d’Escòcia. 

Kilià (s VII), monjo irlandés va evangelitzar Germània sent bisbe a Würzburg. Deícola (†625 amb 95 anys), irlandés, monjo a Burgundia, Francia, era germà de sant Gal i deixeble de sant Columb i tots tres van sortir d’Irlanda per evangelitzar França. Amand (†676 amb 95 anys) va ser monjo iniciador del monaquisme flamenc ja que de Roma va rebre l’encàrreg papal de ser bisbe missioner a Maastricht, evangelitzant fins i tot als eslaus. Wilfrid (†709 amb 75 anys) era un anglés que va ser bisbe a York i apòstol d’Europa doncs amb sant Bonifaci i sant Wilibrord va evangelitzar Sussex, Anglaterra i Holanda i va acabar a l’abadia a Hexhan, a Àustria. Plaquelm (†713) va ser bisbe a Roermond, Holanda, que va evangelitzar la riba del riu Mosa juntament amb Wirón i Otgero. Rupert (†717) va ser un irlandés bisbe a Worms que va evangelitzar Baviera i va ser el primer bisbe de Salzburg, ciutat a la que li va posar aquest nom (ciutat de la sal) i que abans es deia Jerusalem. Gregori II (†731) fou un Papa que es va ocupar d’evangelitzar Alemanya. Albí (†786) va ser un anglosaxó anomenat Witta, monjo enviat per sant Bonifaci a evangelitzar la regió de Hesse i va ser bisbe (1º) a Bürberg. 

Wihon (†804) era un dels monjos enviats per Carlomagne a evangelitzar als saxons i va ser bisbe a Osnabrück. Ludger (†809 amb 68 anys) va ser bisbe (1º) a Münster, apòstol dels saxons evangelitzant la Frisia, la seva patria. Pasqual I (†824) va ser un Papa que va evangelitzar més enllá de l’Elba. Federic (†838 amb 48 anys) era bisbe a Utrecht que va evangelitzar els frisons. Ignaci (†877 amb 79 anys), Patriarca de Constantinoble, va tenir problemes amb Roma per la seva evangelització de Bulgària. Metodi (†885 amb 70 anys), també Patriarca de Constantinoble, va ser amb Ciril apòstol dels eslaus evangelitzant Moravia, Txèquia, Panonia, Bohèmia i Polònia. Al final va ser bisbe a Vellehrad, Eslovàquia. Joan Pau II els va dedicar una Encíclica (Apòstols dels eslaus) el maig de 1985 ressaltant les seves qualitats a imitar de bona evangelització i d’inculturització de l’Evangeli al cristianitzar aquella gent sense imposar ni tan sols la supremacia del grec. Froilàn (†905), després d’uns anys d’eremita al Bierzo, en les muntanyes del Curuenyo, va sortir a evangelitzar als que fugien dels musulmans. 

Mossàrabs

Bononi (†1026) era un monjo italià que va deixar el monestir per anar a una cel.la als voltants d’El Cairo i evangelitzar aquelles gents. Eskil (†1038) va ser un anglés bisbe a Strängnäs, Suècia, i va evangelitzar Södermanland en dues etapes. Sigfrid (†1045) amb altres missioners anglesos, va evangelitzar Escandinàvia sent bisbe a Växjö, Suècia. David (†1082) era un benedictí anglés que va evangelitzar Suècia sent bisbe (1º) a Västeräs. Anastasi (†1085 octogenari) va ser un venecià monjo a qui el papa Gregori VII va enviar a evangelitzar als mossárabs espanyols i després va ser uns anys eremita al Pirineu. Canut IV o Knut (†1086 amb 46 anys) era un rei danès que barrejava lo guerrer amb lo missioner i que va donar soport a l’evangelitzación a Letònia, Estònia i Lituània. 

Isfrid (†1204 amb 90 anys) va ser un monjo premonstratenc i bisbe a Ratzeburg que va continuar l’evangelització dels vends. Gil d’Assís (†1262 amb 72 anys), deixeble de sant Francesc, a Tunísia va fer un gran treball evangelitzador. Jacko (†1257 amb 72 anys), natural de Silèsia, va ser un dominic enviat per sant Diumenge a Polònia per establir allí l’Ordre i cristianitzar els prussians, encara pagans i alhora que actuaven els cavallers teutònics per encàrrec del Papa. Va evangelitzar Dinamarca, Suècia, Gòtia, Noruega, Escòcia i per Rússia va arribar fins el Mar Mort. Eduvigis (†1399 amb 25 anys), canonitzada en 1997, era filla de Lluis, rei d’Hongria i Polònia, i va col.laborar a portar l‘evangeli a Lituània. Esteve (†1396 amb 51 anys), va ser un monjo bisbe a Perm, Rússia, que va evangelitzar les tribus paganes komis o zirians del nord-est, als Urals. Va inventar un alfabet per traducir-los la Bíblia i la Litúrgia. Dimitri de Priluck (†1391) fou el primer ermitany que va evangelitzar el nord de Rússia. 

Territori aymara

Toribi de Mogrovejo (†1606 amb 68 anys) era bisbe de Lima, Patró de Perú i Joan Pau II el va nomenar Patró de l’Episcopat Llatinoamericà i proposat com model d’evangelitzador ja que tot el que va escriure ho va traduir a les llengües natives que va aprendre: quechua i aymara, el guajiro del sud, el quejoja de Quito i el tuncha del sud de Colòmbia. Joan Leonardi (†1609 amb 68 anys) va fundar «Propaganda fidei» per les missions i que més endavant Gregori XV el 1622 va convertir en el «Dicasteri vaticà per l’evangelització dels pobles». Pere Calungsod (†1672 amb 18 anys), laic filipí, catequista i màrtir, canonitzat el 2012, va acompanyar al P. Didac Lluis de Sant Vítores a les Illes Marianes per evangelitzar el poble chamorro. Mateu Ricci (†1610 amb 58 anys), al 4t centenari de la seva mort, Benet XVI va dir en una carta al bisbe a Macerata, que “l’Evangeli és un missatge universal de salvació, destinat a tots els èssers humans, sigui qui sigui el context cultural o religiós al qual pertanyin (…) va fonamentar el seu clarivident treball d’inculturació del cristianisme a la Xina buscant un acord constant amb els savis d’aquell país". Ricci va morir a Pekin després de treballar-hi 23 anys. Joan de Brebeuf, Isaac Jogues i companys jesuïtes francesos, van ser màrtirs canadencs (†1642-49), que evangelitzaven als indígenes hurons, iroquesos i algonquins, enfrontats amb la superstició, la violència i el canibalisme, tribus irreconciliables. 

els algonquins

Francesc Montmorency-Laval (†1708 amb 85 anys), canonitzat el 2014, va ser el primer bisbe canadenc a Quebec i va evangelitzar fins el golf de Mèxic. Kuriakose Elies Chavara (†1871 amb 65 anys), canonitzat el 2014, fou un sacerdot cofundador dels Carmelites de Maria Immaculada de ritu siro-malabar i és model de evangelització a l’Índia. Jacint Vera i Duràn (†1881 amb 68 anys), uruguaià beatificat el 2023, era el primer bisbe a Montevideo que va evangelitzar el seu poble amb l’ajuda dels jesuïtes i el primer grup de salesians. Daniel Comboni (†1881 amb 50 anys) va ser el primer bisbe d’África Central i qui va anunciar que ha arribat l’hora d’evangelitzar els pobles d’Àfrica. 

Chiara Lubich amb Francesc

Josep Gabriel del Rosari Brochero (†1914 amb 74 anys), canonitzat el 2016, és el 2n sant argentí i entenia que l’evangelització està unida al progrés i a la dignitat del home. A. Maria Bernarda Bütler (†1924 amb 76 anys), canonitzada el 2008, era una suïssa evangelitzadora d’Equador i Cartagena de Colòmbia, auténtic model d’inculturació ja que la seva única guía era l’Evangeli. Giulia Salzano (†1929 amb 83 anys), canonitzada el 2010, va fundar les «HH Catequistes del Sagrat Cor de Jesús» i fou profeta de la «nova evangelització». Pere de sant Josep Bethencourt (†1968 amb 81 anys), canonizado en 2002, era un canari de Tenerife, llec terciari que se va evangelitzar Guatemala on va morir. Chiara Lubich (†2008 amb 88 anys), fundadora dels Focolars, fou reconeguda per Benet XVI com a “mansa missatgera d’esperanza i de pau, fundadora d’una gran família espiritual que abasta camps múltiples d’evangelització”. 

Joan Pau II a la Carta Tertio millennio adveniente (TMA, 1994) fa memòria histórica de “un Sínode panamerià sobre la problemàtica de la nova evangelització (…) Altre Sínode d’Àsia, on està més accentuat el tema de l’encontre del cristianisme amb les antigues cultures i religions locals. Aquest és un gran repte per  l’evangelització” (TMA, 38).

C’EST LA CONFIANCE

Exh. sobre la confiança en l’amor misericordiós de Déu

Amb motiu del 150è aniversari del naixement de santa Teresa de l Nen Jesús i de la santa Faç

1. «C’est la confiance et rien que la confiance qui doit nous conduire à l'Amour»: «La confiança, i res més que la confiança, poden conduir-nos a l’Amor». 

2. Aquestas paraules tan contundents de santa Teresa del Nen Jesús i de la santa Faç ho diuen tot, resumeixen la genialitat de la seva espiritualitat i n’hi hauria prou per justificar que se l’hagi declarat Doctora de l’Església. Només la confiança, “res més”, no hi ha cap altre camí per on puguem ser conduïts a l’Amor. 

4. Teresina és una de les santes més conegudes i estimades en tot el món. Com passa amb sant Francesc d’Assís, és estimada fins i tot per no cristians i no creients. També ha estat reconeguda per la UNESCO entre les figures més significatives per la humanitat contemporànea. 

10. Les darreres pàgines de Història d’un ànima són un testament missioner, expresen la seva manera d’entendre l’evangelització per atracció, no per pressió o proselitisme.

13. Al cor de Teresina, la gràcia del baptisme es converteix en un torrent impetuós que desemboca a l’oceà de lamor de Crist, arrosegant amb si una multitud de germanes i germans, cosa que va passar especialment després de la seva mort. Va ser la seva prometida «pluja de roses». 

14. Un dels descobriments més importants de Teresina, pel bé de tot el Poble de Déu, és el seu “caminet”, el camí de la confiança i de l’amor, també conegut com el camì de l’infància espiritual. Tothom el pot seguir, en qualsevol estat de vida, en cada moment de l’existència. És el camí que el Pare celestial revela als petits (cf. Mt 11, 25).

19. Teresina, però, prefereix destacar el primat de l’acció divina i invitar a la confiança plena mirant l’amor de Crist que se’ns ha donat fins a la fi. En el fons, el seu ensenyament és que, atés que no podem tenir cap certesa mirant-nos a nosaltres mateixos, tampoc podem tenir certesa de posseir mèrits pròpis. Aleshores no és possible confiar en aquests esforços o compliments.

20. Per tant, l’actitud més adequada és dipositar la confiança del cor fora de nosaltres mateixos: en la infinita misericòrdia d’un Déu que estima sense límits i que ho ha donat tot a la creu de Jesucrist. 

22. Aquesta mateixa insistència de Teresina a l’iniciativa divina fa que, quan parla de l’Eucaristia, no posi en primer lloc el seu desig de rebre Jesús a la sagrada comunió, sinó el desig de Jesús que vol unir-se a nosaltres i habitar en els nostres cors. 

27. Juntament amb la fe, Teresa viu intensament una confiança ilimitada en la infinita misericòrdia de Déu (…) Aquest és un dels descobriments més importants de Teresina, una de les contribucions més grans que ha oferit a tot el Poble de Déu. De manera extraordinaria va penetrar en les profunditats de la misericòrdia divina i enva treure la llum de la seva esperança il.limitada. 

31. La Història d’una ànima és un testimoni de caritat on Teresina ens ofereix un comentari sobre el manament nou de Jesús (…) al dir: “Dòna’m de beure”, alló que estava demanant el Creado de l’Uunivers era l’amor de la seva pobre criatura. Tenia set d’amor». 

36. Teresina viu la caritat en la petitesa, en les coses més simples de l’existència quotidiana, i ho fa en companyia de la Mare de Déu, aprenent-ne (…) Maria va ser la primera a viure el “caminet” en pura fe i humilitat. 

38. Teresina va heretar de santa Teresa d’Àvila un gran amor a l’Església i va poder arribar al fons d’aquest misteri.

39. (…) La caritat em va donar la clau de la meva vocació. Vaig comprendre que si l’Església tenia un cos, compost de diferentes membres, no li podia faltarle el més necessari, el més noble de tots ells. Vaig comprendre que l’Església tenia un cor, i que aquest cor estava cremant d’amor (…) Sí, he trobat el meu lloc a l’Església i aquest lloc, Déu meu, ets tu qui m’ho ha donat (…) Al cor de l’Església, la meva Mare, jo seré l’amor (...) Així ho seré tot. 

40. No és el cor d’una Església triunfalista, és el cor d’una Església amant, humil i misericordiosa. Teresina mai es va posar per damunt dels altres, sinó en el darrer lloc amb el Fill de Déu, que per nosaltres es va convertir en servent i es va humiliar, fent-se obedient fins la mort en una creu (cf. Fil 2, 7-8). 

46. A Evangelii gaudium vaig insistir en l’invitació a tornar a la frescor del brollador, per posar l’accent en alló que és essencial i indispensable. Crec que és oportú reprendre i proposar novament aquella invitació. 

47. Aquesta Exhortació sobre santa Teresina em permet recordar que, en una Iglesia missionera «l’anunci es concentra en alló essencial, que és el més bell, el més gran, el més atractiu i alhora el més necessari.

53. Un segle i mig després del seu naixement, Teresina és més viva que mai en mig de l’Església pelegrina, al cor del Poble de Déu. Està pelegrinant amb nosaltres, fent el bé a la Terra, com tant va desitjar. El signe més bonic de la seva vitalitat espiritual són les innombrables “roses” que va esparcint, es a dir, les grècies que Déu ens dona per la seva intercessió satisfeta d’amor, per sostenir-nos en el camí de la vida. 

Donat a Roma, en sant Joan de Letràn, el 15 d’octubre, memòria de santa Teresa d’Àvila, de l’any 2023, desé primer del meu Pontificat.

Francesc

 

MIRANT A SANT MARC

L’ evangeliste

Cada 25 d’abril se celebra la festa de sant Marc, l’evangelista, jueu de Jerusalem, helenitzat i també anomenat Joan, fill de Maria, la propietària del Cenacle. Per aixó hi ha l’opinió de que potser el noi que va fugir de l’hort de les oliveres deixant anar el llançol que el cobria la nit del prendiment de Jesús. El Nou Testament (NT) el cita 10 vegades i va ser company d’apostolat de Pere de qui recull la seva doctrina al seu evangeli. També va acompanyar a Pau i Bernabé (el seu cosí) en el primer viatge però els va deixar a Panfilia per tornar a Jerusalem. Pau no el va voler més però s’en va anar amb Bernabé a Xipre. Diu la Tradició que va ser el primer bisbe d’Alexandria, a Egipte, i martiritzat allà en el 68, l’any 8è de Neró. 

Les seves reliquies “es van traslladar” a Venècia on és molt famosa la plaça que porta el seu nom. Explica la llegenda que va ser a principis de desembre de l’any 827 quan el comerciant Andrea de Torcello, anomenat «el rústic», un ex fuster, es va embarcar cap a Alexandria al Egipte, anant amb deu embarcacions. Van trobar el que buscaven ja que, diu la llegenda, que el mateix Marc se’ls va aparèixer per assenyalar-los el lloc. Les restes trobades les van amagar en cistelles de vímet sota fulles de col i porc ja que els musulmans ho tenen per cosa immunda i no els tocarien. Van fer el retorn marítim amb l’ajuda del sant sense enfonsar-se malgrat els grans temporals que van patir. 

Els seu evangeli es el més breu del NT, el més antic dels quatre, el segon del llistat dels tres anomenats «evangelis sinòptics”, escrit al final dels 60 dC o primers dels 70. No diu res del naixement de Jesús ni de la seva infància. Comença amb el bateig de Joan baptista i té 678 vesicles. Sembla que s’adreça predominantment a cristians més aviat pagans que no pas jueus doncs cada cop que utilitza una paraula en hebreu o en arameu, ho tradueix al grec, la qual cosa fa suposar que es dirigeix a una audiència no familiaritzada amb aquests idiomes. 

La Tradició de que l’autor d’aquest sinòptic va ser Marc es troba en algunes referències dels primitius autors cristians com Eusebi de Cesarea, que va escriure al començament del segle iv citan en la seva Història eclesiàstica un fragment de l’obra avui perduda de Papies de Hieràpolis, de començaments del segle ii. Papies remunta el seu testimoni a Joan «el prevere» (el que pot ser l’autor del evangeli de Joan) que diu “Marc, que va ser intèrpret de Pere, va escriure amb exactitud todo alló que recordava, però no en ordre del que el Senyor va dir o va fer (…) tot el seu afany el va posar en no oblidar res del que va escoltar i en no escriure res fals” (Eusebi, Hist. Ecl. III, 39). 

L’Evangeli és la peça clau del cristianisme i la religió cristiana té que ser resplendor d’ell. Portar l’Evangeli a totes les gents és l’encàrrec de Jesús als seus deixebles i la reforma actual que promou Francesc per fer realitat les indicacions del Concili Vaticà II, té la novetat de estar arrelada a l’Evangeli. El primer escrit magisterial seu és als pocs mesos de haver sigut elegit bisbe de Roma i va escriure l’Exh Evangelii gaudium (EvG, 2013) que es considera el seu programa de govern de l’Església universal. La Constitució Predicate evangelium (PEv, 2022) per fer la reforma de la cúria vaticana diu que “és la tasca que el Senyor Jesús va encomanar als seus deixebles. Aquest mandat constitueix “el primer servei que l’Església pot prestar (…) A aixó va ser cridada: a anunciar l’Evangeli del Fill de Déu, Crist Senyor, i amb ell suscitar l’escolta de la fe en tots els pobles” (PEv, 1). Segons la Tradición, l’Església Copta de Etiopia té el seu origen en l’evangelització que va fer Marc portant el cristianisme a Egipte en l’època de l’Emperador Neró.

Joan Pau II a l’Enc Fides et ratio (FR, 1998) afirma que “la Filosofia és una ajuda indispensable per aprofundir l’intel.ligència de la fe i comunicar la veritat de l’Evangeli (…) La veritat dels evangelis no es redueix certament a la narració de mers esdeveniments històrics o a la revelació de fets neutrals. La Paraula de Déu no es dirigeix a un sol poble i a una sola època”. I segueix dient a la Carta Novo millennio ineunte (NMI, 2001) que “el compromís de l’evangelització és indultablement una prioritat. Ha passat ja la situació d’una «societat cristiana». Avui s’ha d’afrontar la nova evangelització i cal revifar en nosaltres l’impuls dels orígens, l’ardor de després de la Pentecosta. Aquesta passió no podrà ser delegada a uns pocs «especialistes» (…) s’ha de fer respectant degudament cada persona i atenent les diverses cultures de tal manera que no es neguin els valors peculiars de cada poble”. A l’Enc Redemptoris missio (RM, 1990) repeteix que “l’Evangeli no resta a la llibertat humana, al degut respecte de les cultures, al que hi ha de bo en cada religió”. Marc així ho va fer. 

Benet XVI comença l’Exh Verbum Domini (VD, 2010) recordant de la primera carta de sant Pere als cristians que “«la paraula del Senyor (…) és l’Evangeli que us anunciem» (VD, 1). I més endavant diu que l’Església viu d’obeir el manament de Jesús ressuscitat: «aneu a tot el món i proclameu l’Evangeli a tota la creació» (Mc 16, 15), que és Paraula de Déu” i no opinions humanes i la Paraula de Déu es transmet en la Tradició viva de l’Església i Francesc es preocupa per que segueixi sent viva com té que ser, i per aixó a l’Exh Gaudete et exultate (GEx, 2018) escriu que “moltes vegades, en contra de l’impuls de l’Esperit, la vida de l’Església esdevè una peça de museu (…) se sol reduir i encorsetar l’Evangeli, treient-li la seva sencillesa cautivant i la seva sal. És potser una forma sutil de pelagianisme (…) acaben fossilitzats” (GEx, 58). 

Al Àngelus d’aquest passat diumenge dia 23, sant Jordi, i per tant el seu sant, va fer comentari amb el pasatge de la trovada de Jesús ressuscitat amb els dos que s’entornaven deprimits cap a casa a Emaús fent notar el comentari que li fan tots dos a Jesús doncs creuen que deu ser l’únic de Jerusalem que no s’ha enterat del que ha passat i Jesús aprofita per ensenyar-los a rellegir la Biblia afirmant el Papa Bergoglio que també nosaltres podem anar per la vida desil.lusionats i cal rellegir la història personal que en molts moments ha pogut ser com la d'aquest dos deixebles. 

Joan Pau II a l’Exh Ecclesia in Europa després del Sínode continental dels bisbes al 2003, explica que “fruit de la conversió realitzada per l’Evangeli és la santedat de tants homes i dones del nostre temps. No només dels que han estat proclamats oficialment per l’Església, sinó també dels que, amb sencillesa i en l’existència quotidiana, han viscut una santedat generosa i autèntica de manera oculta en la vida familiar, professional i social”. 

Francesc escriu a l’Exh Evangelii gaudium (EvG, 2013) que “no em cansaré de repetir aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’Evangeli: «No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per l’encontre amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb aixó, una orientació decisiva» (Deus caritas est, 1)” (EvG, 7). Es la relectura adecuada i nova orientació que ha donat l’Esperit Sant amb el Concili Vaticà II, que inclou també fer vida la espiritualitat ecològica de la qual parlava molt sovint el Papa Wojtyla i ara el Papa Bergoglio li dedica el capítol 2n a l’Encíclica «verd» Lloat sigui, Laudato si (LSi, 2015), nn 52 a 83, que titula «l’Evangeli de la creació».

EL TRIDUUM PASQUAL

    Dijous sant, Divendres sant i Dissabte sant

El Dijous sant es celebra l’últim sopar de Jesús amb els seus, commemorant l’institució de l’Eucaristia. De l'immens contingut misteriós d’aquest fet diví, cap que sorti amb força la necessitat de intentar un altre cop entendre alguna cosa en les paraules de Jesús al dir: Feu aixó en memòria meva. ¿Què es aquest aixó? Encendre ciris, donar l’esquena, alçar al calze, portar una vestimenta obligatoria, etc. També Jesús va dir Ardentment he desitjat menjar aquesta Pasqua amb vosaltres, abans de patir…” (Lc 22, 15) i així cal que sigui la nostra disposició a cada Missa per estar amb Ell. 

La commemoració de l’institució de l’Eucaristia fa recordar el que deia Joan Pau II: “Al segle XX, especialment a partir del Concili, la comunitat cristiana ha guanyat molt en la manera de celebrar sobretot l’Eucaristia. Es precis insistir en aquest sentit” (NMI, 35). Benet XVI a l’Exh Sacramentum caritatis diu que “la XI Asamblea Gral Ordinaria del Sínode dels bisbes, X-2005, ha constatat i reafirmat (…) la validesa de la renovació litúrgica, la qual té encara riqueses no descobertes del tot” (SC, 3). Francesc comenta (24-VIII-2017) que és “una Litúrgia viva para una Iglesia viva”. No un ritu fossilitzat ni clerical ja que no és cosa del clergue doncs celebra l’Església i a més tots els batejats són sacerdots amb les seves funcions. Pau recorda al cristians del seu temp i als de sempre que “també vosaltres -com pedres vives- sou un sacerdoci sant, per oferir sacrificis espirituals” (1Pt 2, 5). 

Francesc diu a la Carta recent Desiderio desideravi que “no es tracta de repensar la reforma revisant les decisions, sinó de conèixer millor les raons subjacents (…) l’Església, en quan catòlica, va mes enllà del Ritu Romà que no és l’únic. L’armonia de les tradicions rituals d’Orient i d’Occident, són per inspiració del mateix Esperit”. 

Pere Crisòleg va dir: «fes del teu cor un altar» perquè la Litúrgia no s’esgota en les celebracions. Al apòstols no deian «Missa» sino «Eucaristia» que vol dir «Acció de gràcies» i a cada Prefaci es resa: és just i necessari que sempre i en tot lloc us donem gràcies, o sigui es fer del dia una Missa ja que el llit conjugal es un altar. La taula de treball, l’ordinador, el volant del taxi o del bus…, la cuina, la rentadora o la taula de planxar… és un altar. 

El Divendres Sant es commemora la passió i mort de Jesús a la creu, un altre moment clau de la Redempció, i pas previ per la seva gloriosa resurrecció. Al Calvari se sent el crit de Crist clavat a la creu encara que, com recordava Joan Pau II, no deixa en cap moment de gaudir de la visió beatífica. Déu Pare no el castiga a la creu com per venjar-se dels pecats. Crist crida perquè, sent Déu, veu en tota la seva profunditat la malísia dels pecats de tots els homes de tots els temps. És el súmmum de l’amor de Déu als homes perquè disculpa malgrat el que fan, el que han fet i el que faràn els homes amb ell, o sigui amb Déu. I Crist, en quan home, demana el perdó “perquè no saben el que fan”.

Dir que només és deicida el poble jueu era opinió religiosa mantinguda durant segles fins que el «Papa bó», Joan XXIII, va canviar per deixar de resar «pels pèrfids jueus». Cantalamessa, el predicador de la Casa Pontificia, va recordar que probablement va ser sant Melitó de Sardes (†180), contemporàni dels emperadors Antonino Pius (138-161) i Marc Aureli (161-180), qui va inocular el virus de l’antisemitisme a una homilía de Pasqua dient: ¿Per què, Israel, has comés aquesta nova iniquitat? … has matat al que t’havia donat la vida. ¿Què has fet, Israel?... Oh Israel criminal. 

Una pietosa costum es la predicació de “les set paraules” que Jesús va pronunciar crucificat al Gòlgota. Va ser un invent del sacerdot jesuïta peruà Francesc del Castell en 1660 que va durar tres hores. En 2020 la Germana Carmen Toledano, priora del monestir de les agustines limenyes va ser encarregada pel bisbe de predicar la quarta: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?”. 

El Dissabte sant és dia alitúrgic ja que el cos de Crist, mort a la creu, reposa al sepulcre. Pels jueus el sabath és el setè i darrer dia de la setmana, aquell en que Déu, després de fer la Creació com si hagues sigut al llarg dels sis dies laborals de la setmana, va descansar. Avui el Redemptor descansa fins demà diumenge, el primer dia de la setmana en que comença la nova Creació. L’Església ortodoxa aquest dia el denomina Gran Dissabte i realitza una vigilia de la celebració litúrgica de sant Basili “el gran”. Tots mediten i estàn en silenci. 

Commemorar que l’anima humana de Jesús, mentre el seu cos és a la tomba, va «baixar als inferns», vol dir que va «baixar» al sí d’Abraham a rescatar als homes i dones justos de l’Antic Testament que fins ara no podien entrar al cel. 

Al vespre allà on s’adelanti la “Vetlla pasqual” que pot ser a mitja nit ja que es recomana que sigui de nit i s’acabi abans de la sortida del sol del diumenge. Un momento particularment significatiu es el «Pregó pasqual» i el significat del ciri pasqual que es deixa fins la Pentecosta prop de l’altar o al costat de l’ambó o “taula de la Paraula”. Francesc al 2014 comentava que l’Evangeli de la resurrecció de Jesucrist comença amb el fet de que les dones van al sepulcre, a la tomba, per honrar el cos del Senyor pero la troven oberta i buida.

Al 2022 va considerar que “les dones anuncien. ¿Què anuncien? L’alegría de la resurrecció. La Pasqua no ocurreix per consolar intimament al que plora la mort de Jesús, sinó per obrir de bat a bat els cors a l’anunci extraordinari de la victoria de Déu sobre el mal i la mort. Per aixó la llum de la resurrecció no volt retindre a les dones en el éxtasi d’un gaudir personal, no tolera actituts sedentaries sinó que genera deixebles misioners que tornen del sepulcre (cf v. 9) i porten l’Evangeli del Ressuscitat”. 

A l’homilia del 2018 va dir que “si ahir, amb les dones, contemplavem «al que van traspassar» (Jn 19, 36; cf Zac 12, 10), avui amb elles som invitats a contemplar la tomba buida y a escoltar les paraules de l’àngel: “no tingueu por (…) ha ressuscitat (Mt 28, 5-6). Paraules que volen tocar les nostres conviccions y certeses més profundes”, les nostres maneres de jutjar i enfrontar els esdeveniments que vivim a diari (…) la tomba buida vol desafiar, movilitzar, questionar peró especialmente vol animar-nos a creure i a confiar que Déu “esdevè” en qualsevol situació, en qualsevol persona, i que la llum pot arribar al racons menys esperats i més tancats de l’existència”.

MIRANT SANT JOSEP

El custodi del Redemptor

Cada 19 de març es celebra la festa de sant Josep, l’espos de Maria i per tant el pare adoptiu de Jesucrist. Joan Pau II li va dedicar l’Exhortació El Custodi del Redemptor (Redemptoris custos), el 15-VIII-1989 pel centenari de la Encíclica Quamquam pluries del Papa Lleó XIII sobre sant Josep, del 15-VIII-1889. Del Papa polonés Wojtyla són els paràgrafs d‘aquest post que poden ajudar a conèixer-lo millor, cosa que es desitja dels amics. 

Des dels primers segles, els Pares de l’Església, inspirats en l’Evangeli, han subratllat que sant Josep, igual que va cuidar amorosament Maria i es va dedicar amb joiós afany a l’educació de Jesucrist, també custodia i protegeix el seu Cos místic, l’Església, de la qual la Verge santa és figura i model. 

Seguint la petjada de la secular veneració a sant Josep, desitjo presentar a la consideració de vosaltres, estimats germans i germanes, algunes reflexions sobre aquell a qui Déu «va confiar la custodia del seus tresors més preciosos» (…) D’aquesta manera tot el poble cristià no tan sols recurrerà amb més fervor a sant Josep i invocarà el seu patrocini, sinó que tindrà sempre present davant els seus ulls la seva humil i madura manera de servir, així com de «participar» en l’Economia de la salvació. 

Precisament Josep de Natzaret «va participar» en aquest misteri com cap altre persona, a excepció de Maria (…) Ell «va participar» en aquest misteri juntament amb ella, compromés (…) El fill de Maria és també fill de Josep en virtut del vincle matrimonial que els uneix: «Arran d’aquell matrimoni fidel –diu sant Agustí- tots dos merèixen ser anomenats pares de Crist. No només aquella mare sinó també aquell pare (...) que era espos de la seva mare». «Déu –diu Lleó XIII- ha donat a Josep com espòs a la Verge, no només com a company de vida, testimoni de la virginitat i tutor de l’honestedat, sinó també perquè participés, per mitjà del pacte conjugal, en l’excelsa grandesa d’ella» (...) En aquesta família Josep és el pare (...) Per aixó adquireixen un just significat les paraules de Maria a Jesús al temple: “el teu pare i jo... et buscàvem”. Aquesta no és una frase convencional (...) indica tota la realitat de l’Encarnació. 

El que era anomenat «fill del fuster» havia aprés el treball del seu pare putatiu. El treball humà i, en particular el treball manual, té a l’Evangeli un significat especial (…) Gràcies al seu banc de treball sobre el qual exercia la seva professió amb Jesús, Josep va apropar el treball humà al misteri de la Redempció (...) Es tracta, en definitiva, de la santificació de la vida quotidiana, que cadascú ha d’asolir segons el pròpi estat i que pot ser fomentada segons un model accesible a tothom. 

Els Evangelis parlen exclusivament d’alló que Josep «va fer»; no obstant aixó permet descobrir en les seves «accions» –ocultes pel silenci- un clima de profunda contemplació. Josep estava en contacte quotidià amb el misteri «amagat des dels segles» (...) L’aparent tensió entre la vida activa i la contemplativa troben en ell una superació ideal, cosa possible en qui poseeix la perfecció de la caritat. 

En temps difícils per l’Església, Pius IX, volent posar l’Església sota l’especial protecció del sant Patriarca Josep, ho va declarar en 1870 «Patró de l’Església catòlica» (…) Aquest patrocini cal ser invocat i encara és necessari a l’Església no tant sols com defensa contra els perills que sorgeixen, sinó també i sobre tot com alè en el seu renovat afany d’evangelització al món (…) per portar el primer anunci de Crist i per tornar a portar-lo allà on está descuidat o oblidat. 

El Papa Joan XXIII, que tenia una gran devoció a sant Josep, va establir que al Cànon romà de la Missa, avui Pregària I, s’inclogués el seu nom al costat de Maria i abans dels Apòstols, dels Sums Pontífexs i dels Màrtirs. Pau VI invitaba a invocar aquest patrocini “com l’Església, en aquests darrers temps sol fer (…) mai no està dispensada d’una humil però condicional i ennoblidora col.laboració”. 

Ja fa cent anys el Papa Lleó XIII exhortava al món catòlic a pregar per obtenir la protecció de sant Josep, Patró de tota l’Església (...) Encara avui tenim molts motius per pregar amb les mateixes paraules de Lleó XIII (…) Encara avui hi ha prou motius per encomanar a tots els homes a sant Josep. 

El Concili Vaticà II ha sensibilitzat de nou a tots cap a “les grans coses de Déu”, cap a l’«Economia de la salvació» de la queal Josep va ser ministre particular. Encomanant-nos, per tant, a la protecció d’aquell a qui Déu mateix «va confiar la custòdia dels seus tresors més preciosos i més grans», aprenguem-ne al mateix temps d’ell a servir a l’«Economia de la salvació» (...) servir a la missió salvífica de Crist, tasca que a l’Església competeix a tots i cadascun: als esposos i als pares, als que viuen del treball de les mans o de qualsevol treball, a les persones cridades a la vida contemplativa, així com a les cridades a l’apostolat (…) Que ell ens indiqui el camì.

Francesc també manifesta una gran devoció a sant Josep, i entre altres molts detalls, va decretar «Any de sant Josep» del 8-XII-2020 a 8-XII-2021 i va escriure la Carta PATRIS CORDE pe1 50 aniversari de la Declaració de sant Josep Patró de l’Església universal. Comença dient que “Acudim a sant Josep que va estimar a Jesús amb cor de pare, ja que és anomenat pels quatre Evangelis «el fill de Josep». Els meus predecessors han aprofundit en el missatge contingut en les poques dades transmeses pels Evangelis per destacar el seu paper central en la Història de la salvació”. Acaba la Carta dient que “Implorem a sant Josep la gràcia de les gràcies: la nostra conversió i li demanem que es mostri també pare a nosaltres i que, com a Patró de l’Església universal, ens guiï en el camí de la vida. Concedeix-nos gràcia, misericòrdia i valentia, i defensa’ns de tot mal. Amén”.

==========================

 

DEL CELIBAT SACERDOTAL

Sobre l’obligatorietat

Francesc, un altra cop a afirmat en una entrevista de ràdio que el celibat sacerdotal obligatori es pot revisar. Vaig pujar el post “¿Curas casados?”(2-VI-2014) pel revol amb les seves declaracions en la roda de premsa volant de retorn del seu viatge de peregrinació a Terra Santa. Revol per dir que l’obligatorietat no és cap dogma. Ja abans havia penjat “El celibato sacerdotal” (12-III-2010). Ara faig repàs de alló que vaig escriure llavors i actualitzo una mica. 

El celibat eclesiàstic és una praxi a l’Església atacat al llarg de la História com a obligatori per a tots els sacerdots seculars ja que no són monjos o “religiosos”. No s’ataca el celibat en si que se sap és un “do” de Déu. Per descomptat l’adulteri i altres inmorals actes sexuals (homosexualitat, pederàstia, etc.) no ho soluciona el celibat (opcional o no) ni el matrimoni. No són les estructures les que redimeixen a l’home, sinó la gràcia santificant guanyada per Jesucrist amb la seva Encarnació, mort a la creu, resurrecció i ascensió al cel. 

Crec que el matrimoni dels sacerdots, com pels laics, no és la panacea que arregli definitivament les conductes inmorals. Es tracta de treure l’obligatorietat del celibat sacerdotal per entendre la congruència amb l’Evangeli i reconèixer que tal praxi esta fonamentada per un error intelectual aportat pel maniqueisme sobre la concepció de la realitat humana i la seva dimensió sexual, donada pel Creador. Encara amb massa freqüència se senten expresions inadequades per dir que alló sexual són “cotxinades”, la qual cosa sona a blasfèmia doncs si aquests actes humans són cotxins, s’está dient que el seu Autor és un porc. 

Pope ortodox rus

L’Església a Occident ha anat vivint al seu aire coses com el no casar-se els clergues, no combregar amb les dues espècies, etc., mentre els cristians d’Orient en aquests temes fan el contrari. Diferenciaven els sacerdots religiosos, que no es casen pel fet de ser monjos, dels sacerdots seculars que, com no són monjos, poden perfectament estar casats. Al cristianisme occidental el clergue secular va ser asimilat als monjos, excepte al vot de pobresa. Aixó va passar perquè l’immensa majoria dels bisbes eren monjos i pensaven –un intrusisme inadmisible- que la diòcesi havia de ser com un monestir. 

La Teologia sagramentària matrimonial no pot explicar que al casat se’l prohibeixi fer vida conjugal amb l’us del matrimoni (com diuen), sobretot si es fonamenta en considerar l’acte conjugal no només com cosa bruta, pròpi de la debilitat humana i impròpi de la perfecció, sinó que alguns van dir que era pecat mortal o intrinsecament dolent. Sant Ambrosi, bisbe de Milà (+397) es feia ressó de l’ambient que ja estava quallant després de la pau constantiniana, ja que Ambrosi encara no considerava pecaminosa la vida matrimonial , com va dir després el papa Gregori “magne” però si onerosa: “La còpula marital no té perquè ser evitada com una culpa, però cal prescindir-ne d’ella com d’un fardell forçòs” (De viduis, cap. 13, nº 81). De ser certa aquesta teoria abstencionista, el matrimoni mai pot ser tingut com a camí de santedat i no s’entén que Crist ho elevara a sagrament i aquesta opinió opinable avorta la crida universal a la santedat recuperada de l’Evangeli pel Concili Vaticà II (1963-65). 

Cal comptar que, per la decadència moral d’aquells temps al inici del cristianisme, van proliferar sectes i grups esotèrics i radicals que van poder donar peu a l’error. Als segles I i II va existir la secta dels Encratites (en grec “continents”) que profesaven un ascetisme rigorista que prohibia menjar carn i beure vi als dinars i s’oposaven a l’us del matrimoni tenint “naturals” relacions inmorals entre ells.

Crist no va especificar per a quines tasques és concedit a alguns (no a tots) el do diví del celibat i amb el pas del temps es va fer viure a l’Església l’estil de Pau, qui recomana viure com ell, solter, no casat (1Cor 7, 36-38). Amb el temps la seva recomanació es va tornar obligatorietat. El consell paulí és xocant doncs diu que és perquè els casats estiguin lliures de les tribulacions de la carn, como si els solters no tinguessin també aquestes tribulacions, o com si el fet d’estar casat fos una tribulació. No sembla que Pau tenia aversió al matrimoni ja que l’anomena sacramentum magnum però potser estigués de tornada després d’haver vist que en molts l’unió carnal no els dona la felicitat sumiada i l’adulteri és el pa nostre de cada dia. És xocant el raonament de Pau ja que les tribulacions de la vida no poden impedir estar en les coses de Déu, com ell diu; la vida matrimonial és cosa de Déu. 

Santes Mariana i Felipa i les altres dues són filles de l'apòstol Felip, citades a Act 21, 9. Santa Petronila o Petrina fou una verge màrtir del s. I, de qui un autor anònim del s V/VI la considera filla espiritual de Simó Pere i es considerada la seva primogènita per damunt de les seves filles legítimes. Sant Gregori (†395 amb 60 anys) fou un bisbe de Nisa, monjo i germà de sant Basili, casat amb Teosabia, i deia d’ella que era una santa i una autèntica esposa. Benet XVI va glossar la seva figura en dues Audiències generals (29-VIII i 5-IX de 2007). Sant Volusià (†498) va ser un militar molt ric, casat i elegit bisbe de Tours. Sant Dalmaci o Dàlmata (†440) era arximandrita de Constantinoble, monjo del monestir establert pel siri sant Isaac encara que estava casat i amb dos filles. Va assistir al Concili de Éfes. Sant Sidonio Apolinar († 479 amb 48 anys), nascut a Lyon, era casat amb Papianila, la seva cosina, i van tenir un fill i tres filles. En 471 va ser elegit bisbe de Clermont. 

Sant Albí (†550 amb 54 anys) era abat de Tinciliac i bisbe d’Angers que va censurar amb vehemència les costums de la seva època merovingia doncs era normal que els cavallers i el clergat eren casats amb les seves germanes o amb les seves filles. Sant Pere (†713) era un sacerdot bizantí de Capitòlies, casat i amb tres fills, que més tard es va fer eremita. Sant Barnat o Bernat (†842 amb 75 anys) era un militar de Carlemagne que als 7 anys de casat va ser bisbe de Vienne. Va presentar la seva dimissió després de 30 anys de pastor i es va retirar a l’abadia de Romans-sur-Isere, per ell fundada i on va morir. Etc, etc, etc. 

A l’octubre de 2009, durant el Sínode de bisbes sobre Àfrica, es va comunicar oficialment que Benet XVI aprobava l’ingrés de comunitats anglicanes que tornaven al catolicisme amb la novedosa solució jurídica de crear-los un “Ordinariat personal” i on els bisbes i pastors anglicans casats serien ordenats sacerdots catòlics i es respectaria la seva vida familiar. Les Esglésies catòliques orientals, al igual que els ortodoxos, tenen clergues casats.

MIRANT A TOMÀS d’AQUINO

Mestre de diàleg amb altres cultures i religions

Tomàs d’Aquino (†1274 amb 49 anys) era napolità, alt, gran, gruixut, distingit al port i de sensibilitat exquisida, va haver de vèncer molts impediments familiars, fins i tot el segrest, per poder ser frare dominic. Va ser professor a la Universitat de París als 27 anys, i predicador de la Cúria pontificia quan la seu era ambulant per Agnani, Orvieto i Viterbo. Va ser ferm en el rebuig d’una abadia mitrada.

 

El Papa Urbà IV, amb la seu a Orvieto, li va encarregar compondre els textos de la Missa per la festa del Corpus Christi i és l’autor dels himnes eucarístics Adoro te devote, Pange lengua i Tantum ergo. Sabia la Biblia de memòria però el seu millor catecisme era el crucifix. Celebrant Missa el dia de sant Nicolau de Bari, va tenir una experiència mística i va manifestar que tota le seu ingent i magnífic treball intel.lectual era “palla”. Va morir sobtadament camí del Concili de Lyon i tal circunstància dona peu a elucubracions possibles i entre elles, la possibilitat d’haver sigut por enverinament, com els altres tres possibles candidats al tro del Regne de Nàpols i Sicilia que era territori del Regne d’Aragó i ho pretenia el francès Carles I d’Anjou (†1285).

 

Embegut als estudis, no participava en enbarjos ni discussions i per aixó li deien "el buo mut". "Sí –va dir el seu mestre Albert “magne”- però els seus mugits ressonaran en tot el món". Tomàs és autor de la síntesi mai aconseguida fins avui entre fe i raó, entre Filosofia i Teologia i amb la Metafísica aristotèlica no cristiana i la teoria de “les causes segones”, va posar les bases intel.lectuals de la veritable secularització, la sana laicitat o la manera correcte de treure endavant aquest món, vencent les temptacions del laicisme i del clericalisme.

 

Benet XVI va dir d’ell (àngelus 28-I-2007) que "amb saviesa futurista, sant Tomàs d’Aquino aconseguir instaurar una relació fructífera amb el pensament àrab i hebreu del seu temps, al punt de ser considerat un mestre sempre actual de diàleg amb altres cultures i religions (…) va saber presentar aquella admirable síntesi cristiana entre raó i fe que per la civilització occidental representa un patrimoni preciós, al qual cal referir-se encara avui per dialogar eficaçment amb les grands tradicions culturals i religioses ". En una catequesi dels dimecres va dir que “Joan Pau II, a la seva Encíclica Fides et ratio va recordar que sant Tomàs «ha sigut sempre proposat per l’Església com a mestre de pensament i model de la manera recta de fer Teologia» (n. 43). No sorprèn que, després de sant Agustí, entre els escriptors eclesiàstics mentats al Catecisme de l’Església Catòlica, sant Tomàs sigui citat més que cap altre, ¡fins seixanta-una vegades!” (Aud Gral 2-VI-2010).

 

En una altra ocasió el ex Papa Ratzinger va glossar l’Aquinate insistint en que va demostrar l’autonomia de la raó humana i va aportar el separar la Filosofia de la Teologia quan es deia que la Filosofia era “ancilla”, esclava, de la Teología i els teòlegs filosofaven des de la fe anomenant-la “Filosofía nostra” o “Filosofia cristiana”, cosa que Joan Pau II va aclarar que la Filosofia no és cristiana com n ço ho és les Matemàtiques, la Geografía, cap Ciencia. Els filòsofs usaven conceptes platònics mentre que l’Aquinate va partir d’Aristòtil que sense fe ni revelació, va arribar a Déu i al coneixement de la llei moral natural. Va demostrar que la raó acull la veritat en virtud de la seva evidència intrínseca mediata o immediata. Aristótil llavors estaba prescrit i qui deia el seu nom era excomulgat. El bisbe de París i Rector d’aquella Universitat va fer dos Decrets però Tomàs, com uns quants més, no li va fer cas perquè jutjaven injusta la condemna, la qual cosa posava en tensió al bisbe i va escriure al Papa que fes un Decret d’excomunió perquè així li farien cas a ell.

 

Benet XVI va afegir que “segons sant Tomàs, tots els homes, creients i no creients, estan cridats a reconèixer les exigències de la naturalesa humana expressades a la llei natural i a inspirar-se en ella per la formulació de les lleis positives, és a dir, les que emanen les autoritats civils i polítiques per regular la convivència humana” (Aud Gral 16-VI-2010). A la 3ª catequesi a ell dedicada va recordar que ensenya que la fe en Déu és raonable (Aud Gral 23-VI-2010). 

Joan (†749 amb 103 anys), anomenat “Damascè” per ser nascut a Damasc, monjo del monestir de sant Sabas, prop de Jerusalem, és per l’Orient el que Tomàs d’Aquino per l’Occident. Joan va ser qui va dir que "alló que és un llibre per els que saben llegir, aixó són les imatges per els analfabets. El que la paraula obra per l’oïda, ho obra l’imatge per la vista". 

Anselm (†1109 amb 76 anys), benedictí i bisbe de Canterbury, fundador de la Teologia escolàstica, pensador original, independent, exemple d’harmonia entre la fe i la raó, tenia un argument per demostrar l’existència de Déu que no li agradava a Tomàs d’Aquino, cosa que li va donar peu a descobrir cinc raonaments, les cinc vies, científicament més riguroses. 

Es diu que Raimon de Penyafort (†1275 amb 99 anys), dominic, Mestre General de l’ Ordre en 1238, el tercer, càrrec del que va renunciar així com el de bisbe perquè reconeixia que no servia per manar sinó per escriure, va demanar a Tomàs d’Aquino que escrivis la Suma contra gentiles per a la defensa de la fe entre els no cristians. 

Mentre alguns defensaven l’Immaculada Concepció de Maria, com Anselm i Efrén, diàca d’Edesa, Síria (†373), altres ho negaven pensant que era imposible. Així Tomàs  al principi, després deia el contrari, i a la fi de la seva vida tenia l’opinió intermitja: no sabia si sí o si no. 

Als participans al XI Congrés Tomista Internacional de 2022, Francesc va comentar que “correm el risc d’explotar al mestre per dir les coses que em semblen, i aixó ha passat amb el tomisme (…) la qual casuística ha sigut esclava del pensament casuístic (…) el tomisme no pot ser una peça de museu”. 

Aristòtil i el seu mestre Plató

Tomàs va escriure la Summa teologica que recull les seves classes a l’Universitat parisenca i l’Església el té posat com a model de fer Teologia pel seu mètode, no per les seves conclusions. Sorpren que cada tema el planteja amb les dues possibles respostes, la favorable i el sed contra que es deia en llatí. La primera pregunta de la Summa es plantejada per estudiar l’existencia de Déu i raona exposant els que opinen que si i, sed contra, el que son ateus als quals respectava perquè la seva postura és com la dels creients, un acte de fe en la base de seva creença. També ensenya que, un cop abraçada la fe, cal continuar fent servir la raó per intentar entendre-la millor i per cooperar amb Déu en la seva aplicació a la vida.

El savi és aquell que jutja rectament sobre les coses divines. La saviesa humana s’adquireix per l’estudi però existeix també la saviesa com a do de l‘Esperit Sant; un saber sobre Déu que brolla, com explica Tomàs d’Aquino, de la compenetració o connaturalitat amb Ell. Aquest do prové de la caritat, que ens uneix a Déu. A la Verge Maria veiem reflectida aquesta saviesa que brolla de la intimitat amb Ell.