MIRANT A SANT MARC

L’ evangeliste

Cada 25 d’abril se celebra la festa de sant Marc, l’evangelista, jueu de Jerusalem, helenitzat i també anomenat Joan, fill de Maria, la propietària del Cenacle. Per aixó hi ha l’opinió de que potser el noi que va fugir de l’hort de les oliveres deixant anar el llançol que el cobria la nit del prendiment de Jesús. El Nou Testament (NT) el cita 10 vegades i va ser company d’apostolat de Pere de qui recull la seva doctrina al seu evangeli. També va acompanyar a Pau i Bernabé (el seu cosí) en el primer viatge però els va deixar a Panfilia per tornar a Jerusalem. Pau no el va voler més però s’en va anar amb Bernabé a Xipre. Diu la Tradició que va ser el primer bisbe d’Alexandria, a Egipte, i martiritzat allà en el 68, l’any 8è de Neró. 

Les seves reliquies “es van traslladar” a Venècia on és molt famosa la plaça que porta el seu nom. Explica la llegenda que va ser a principis de desembre de l’any 827 quan el comerciant Andrea de Torcello, anomenat «el rústic», un ex fuster, es va embarcar cap a Alexandria al Egipte, anant amb deu embarcacions. Van trobar el que buscaven ja que, diu la llegenda, que el mateix Marc se’ls va aparèixer per assenyalar-los el lloc. Les restes trobades les van amagar en cistelles de vímet sota fulles de col i porc ja que els musulmans ho tenen per cosa immunda i no els tocarien. Van fer el retorn marítim amb l’ajuda del sant sense enfonsar-se malgrat els grans temporals que van patir. 

Els seu evangeli es el més breu del NT, el més antic dels quatre, el segon del llistat dels tres anomenats «evangelis sinòptics”, escrit al final dels 60 dC o primers dels 70. No diu res del naixement de Jesús ni de la seva infància. Comença amb el bateig de Joan baptista i té 678 vesicles. Sembla que s’adreça predominantment a cristians més aviat pagans que no pas jueus doncs cada cop que utilitza una paraula en hebreu o en arameu, ho tradueix al grec, la qual cosa fa suposar que es dirigeix a una audiència no familiaritzada amb aquests idiomes. 

La Tradició de que l’autor d’aquest sinòptic va ser Marc es troba en algunes referències dels primitius autors cristians com Eusebi de Cesarea, que va escriure al començament del segle iv citan en la seva Història eclesiàstica un fragment de l’obra avui perduda de Papies de Hieràpolis, de començaments del segle ii. Papies remunta el seu testimoni a Joan «el prevere» (el que pot ser l’autor del evangeli de Joan) que diu “Marc, que va ser intèrpret de Pere, va escriure amb exactitud todo alló que recordava, però no en ordre del que el Senyor va dir o va fer (…) tot el seu afany el va posar en no oblidar res del que va escoltar i en no escriure res fals” (Eusebi, Hist. Ecl. III, 39). 

L’Evangeli és la peça clau del cristianisme i la religió cristiana té que ser resplendor d’ell. Portar l’Evangeli a totes les gents és l’encàrrec de Jesús als seus deixebles i la reforma actual que promou Francesc per fer realitat les indicacions del Concili Vaticà II, té la novetat de estar arrelada a l’Evangeli. El primer escrit magisterial seu és als pocs mesos de haver sigut elegit bisbe de Roma i va escriure l’Exh Evangelii gaudium (EvG, 2013) que es considera el seu programa de govern de l’Església universal. La Constitució Predicate evangelium (PEv, 2022) per fer la reforma de la cúria vaticana diu que “és la tasca que el Senyor Jesús va encomanar als seus deixebles. Aquest mandat constitueix “el primer servei que l’Església pot prestar (…) A aixó va ser cridada: a anunciar l’Evangeli del Fill de Déu, Crist Senyor, i amb ell suscitar l’escolta de la fe en tots els pobles” (PEv, 1). Segons la Tradición, l’Església Copta de Etiopia té el seu origen en l’evangelització que va fer Marc portant el cristianisme a Egipte en l’època de l’Emperador Neró.

Joan Pau II a l’Enc Fides et ratio (FR, 1998) afirma que “la Filosofia és una ajuda indispensable per aprofundir l’intel.ligència de la fe i comunicar la veritat de l’Evangeli (…) La veritat dels evangelis no es redueix certament a la narració de mers esdeveniments històrics o a la revelació de fets neutrals. La Paraula de Déu no es dirigeix a un sol poble i a una sola època”. I segueix dient a la Carta Novo millennio ineunte (NMI, 2001) que “el compromís de l’evangelització és indultablement una prioritat. Ha passat ja la situació d’una «societat cristiana». Avui s’ha d’afrontar la nova evangelització i cal revifar en nosaltres l’impuls dels orígens, l’ardor de després de la Pentecosta. Aquesta passió no podrà ser delegada a uns pocs «especialistes» (…) s’ha de fer respectant degudament cada persona i atenent les diverses cultures de tal manera que no es neguin els valors peculiars de cada poble”. A l’Enc Redemptoris missio (RM, 1990) repeteix que “l’Evangeli no resta a la llibertat humana, al degut respecte de les cultures, al que hi ha de bo en cada religió”. Marc així ho va fer. 

Benet XVI comença l’Exh Verbum Domini (VD, 2010) recordant de la primera carta de sant Pere als cristians que “«la paraula del Senyor (…) és l’Evangeli que us anunciem» (VD, 1). I més endavant diu que l’Església viu d’obeir el manament de Jesús ressuscitat: «aneu a tot el món i proclameu l’Evangeli a tota la creació» (Mc 16, 15), que és Paraula de Déu” i no opinions humanes i la Paraula de Déu es transmet en la Tradició viva de l’Església i Francesc es preocupa per que segueixi sent viva com té que ser, i per aixó a l’Exh Gaudete et exultate (GEx, 2018) escriu que “moltes vegades, en contra de l’impuls de l’Esperit, la vida de l’Església esdevè una peça de museu (…) se sol reduir i encorsetar l’Evangeli, treient-li la seva sencillesa cautivant i la seva sal. És potser una forma sutil de pelagianisme (…) acaben fossilitzats” (GEx, 58). 

Al Àngelus d’aquest passat diumenge dia 23, sant Jordi, i per tant el seu sant, va fer comentari amb el pasatge de la trovada de Jesús ressuscitat amb els dos que s’entornaven deprimits cap a casa a Emaús fent notar el comentari que li fan tots dos a Jesús doncs creuen que deu ser l’únic de Jerusalem que no s’ha enterat del que ha passat i Jesús aprofita per ensenyar-los a rellegir la Biblia afirmant el Papa Bergoglio que també nosaltres podem anar per la vida desil.lusionats i cal rellegir la història personal que en molts moments ha pogut ser com la d'aquest dos deixebles. 

Joan Pau II a l’Exh Ecclesia in Europa després del Sínode continental dels bisbes al 2003, explica que “fruit de la conversió realitzada per l’Evangeli és la santedat de tants homes i dones del nostre temps. No només dels que han estat proclamats oficialment per l’Església, sinó també dels que, amb sencillesa i en l’existència quotidiana, han viscut una santedat generosa i autèntica de manera oculta en la vida familiar, professional i social”. 

Francesc escriu a l’Exh Evangelii gaudium (EvG, 2013) que “no em cansaré de repetir aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’Evangeli: «No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per l’encontre amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb aixó, una orientació decisiva» (Deus caritas est, 1)” (EvG, 7). Es la relectura adecuada i nova orientació que ha donat l’Esperit Sant amb el Concili Vaticà II, que inclou també fer vida la espiritualitat ecològica de la qual parlava molt sovint el Papa Wojtyla i ara el Papa Bergoglio li dedica el capítol 2n a l’Encíclica «verd» Lloat sigui, Laudato si (LSi, 2015), nn 52 a 83, que titula «l’Evangeli de la creació».