EL TRIDUUM PASQUAL

    Dijous sant, Divendres sant i Dissabte sant

El Dijous sant es celebra l’últim sopar de Jesús amb els seus, commemorant l’institució de l’Eucaristia. De l'immens contingut misteriós d’aquest fet diví, cap que sorti amb força la necessitat de intentar un altre cop entendre alguna cosa en les paraules de Jesús al dir: Feu aixó en memòria meva. ¿Què es aquest aixó? Encendre ciris, donar l’esquena, alçar al calze, portar una vestimenta obligatoria, etc. També Jesús va dir Ardentment he desitjat menjar aquesta Pasqua amb vosaltres, abans de patir…” (Lc 22, 15) i així cal que sigui la nostra disposició a cada Missa per estar amb Ell. 

La commemoració de l’institució de l’Eucaristia fa recordar el que deia Joan Pau II: “Al segle XX, especialment a partir del Concili, la comunitat cristiana ha guanyat molt en la manera de celebrar sobretot l’Eucaristia. Es precis insistir en aquest sentit” (NMI, 35). Benet XVI a l’Exh Sacramentum caritatis diu que “la XI Asamblea Gral Ordinaria del Sínode dels bisbes, X-2005, ha constatat i reafirmat (…) la validesa de la renovació litúrgica, la qual té encara riqueses no descobertes del tot” (SC, 3). Francesc comenta (24-VIII-2017) que és “una Litúrgia viva para una Iglesia viva”. No un ritu fossilitzat ni clerical ja que no és cosa del clergue doncs celebra l’Església i a més tots els batejats són sacerdots amb les seves funcions. Pau recorda al cristians del seu temp i als de sempre que “també vosaltres -com pedres vives- sou un sacerdoci sant, per oferir sacrificis espirituals” (1Pt 2, 5). 

Francesc diu a la Carta recent Desiderio desideravi que “no es tracta de repensar la reforma revisant les decisions, sinó de conèixer millor les raons subjacents (…) l’Església, en quan catòlica, va mes enllà del Ritu Romà que no és l’únic. L’armonia de les tradicions rituals d’Orient i d’Occident, són per inspiració del mateix Esperit”. 

Pere Crisòleg va dir: «fes del teu cor un altar» perquè la Litúrgia no s’esgota en les celebracions. Al apòstols no deian «Missa» sino «Eucaristia» que vol dir «Acció de gràcies» i a cada Prefaci es resa: és just i necessari que sempre i en tot lloc us donem gràcies, o sigui es fer del dia una Missa ja que el llit conjugal es un altar. La taula de treball, l’ordinador, el volant del taxi o del bus…, la cuina, la rentadora o la taula de planxar… és un altar. 

El Divendres Sant es commemora la passió i mort de Jesús a la creu, un altre moment clau de la Redempció, i pas previ per la seva gloriosa resurrecció. Al Calvari se sent el crit de Crist clavat a la creu encara que, com recordava Joan Pau II, no deixa en cap moment de gaudir de la visió beatífica. Déu Pare no el castiga a la creu com per venjar-se dels pecats. Crist crida perquè, sent Déu, veu en tota la seva profunditat la malísia dels pecats de tots els homes de tots els temps. És el súmmum de l’amor de Déu als homes perquè disculpa malgrat el que fan, el que han fet i el que faràn els homes amb ell, o sigui amb Déu. I Crist, en quan home, demana el perdó “perquè no saben el que fan”.

Dir que només és deicida el poble jueu era opinió religiosa mantinguda durant segles fins que el «Papa bó», Joan XXIII, va canviar per deixar de resar «pels pèrfids jueus». Cantalamessa, el predicador de la Casa Pontificia, va recordar que probablement va ser sant Melitó de Sardes (†180), contemporàni dels emperadors Antonino Pius (138-161) i Marc Aureli (161-180), qui va inocular el virus de l’antisemitisme a una homilía de Pasqua dient: ¿Per què, Israel, has comés aquesta nova iniquitat? … has matat al que t’havia donat la vida. ¿Què has fet, Israel?... Oh Israel criminal. 

Una pietosa costum es la predicació de “les set paraules” que Jesús va pronunciar crucificat al Gòlgota. Va ser un invent del sacerdot jesuïta peruà Francesc del Castell en 1660 que va durar tres hores. En 2020 la Germana Carmen Toledano, priora del monestir de les agustines limenyes va ser encarregada pel bisbe de predicar la quarta: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?”. 

El Dissabte sant és dia alitúrgic ja que el cos de Crist, mort a la creu, reposa al sepulcre. Pels jueus el sabath és el setè i darrer dia de la setmana, aquell en que Déu, després de fer la Creació com si hagues sigut al llarg dels sis dies laborals de la setmana, va descansar. Avui el Redemptor descansa fins demà diumenge, el primer dia de la setmana en que comença la nova Creació. L’Església ortodoxa aquest dia el denomina Gran Dissabte i realitza una vigilia de la celebració litúrgica de sant Basili “el gran”. Tots mediten i estàn en silenci. 

Commemorar que l’anima humana de Jesús, mentre el seu cos és a la tomba, va «baixar als inferns», vol dir que va «baixar» al sí d’Abraham a rescatar als homes i dones justos de l’Antic Testament que fins ara no podien entrar al cel. 

Al vespre allà on s’adelanti la “Vetlla pasqual” que pot ser a mitja nit ja que es recomana que sigui de nit i s’acabi abans de la sortida del sol del diumenge. Un momento particularment significatiu es el «Pregó pasqual» i el significat del ciri pasqual que es deixa fins la Pentecosta prop de l’altar o al costat de l’ambó o “taula de la Paraula”. Francesc al 2014 comentava que l’Evangeli de la resurrecció de Jesucrist comença amb el fet de que les dones van al sepulcre, a la tomba, per honrar el cos del Senyor pero la troven oberta i buida.

Al 2022 va considerar que “les dones anuncien. ¿Què anuncien? L’alegría de la resurrecció. La Pasqua no ocurreix per consolar intimament al que plora la mort de Jesús, sinó per obrir de bat a bat els cors a l’anunci extraordinari de la victoria de Déu sobre el mal i la mort. Per aixó la llum de la resurrecció no volt retindre a les dones en el éxtasi d’un gaudir personal, no tolera actituts sedentaries sinó que genera deixebles misioners que tornen del sepulcre (cf v. 9) i porten l’Evangeli del Ressuscitat”. 

A l’homilia del 2018 va dir que “si ahir, amb les dones, contemplavem «al que van traspassar» (Jn 19, 36; cf Zac 12, 10), avui amb elles som invitats a contemplar la tomba buida y a escoltar les paraules de l’àngel: “no tingueu por (…) ha ressuscitat (Mt 28, 5-6). Paraules que volen tocar les nostres conviccions y certeses més profundes”, les nostres maneres de jutjar i enfrontar els esdeveniments que vivim a diari (…) la tomba buida vol desafiar, movilitzar, questionar peró especialmente vol animar-nos a creure i a confiar que Déu “esdevè” en qualsevol situació, en qualsevol persona, i que la llum pot arribar al racons menys esperats i més tancats de l’existència”.