DIVENDRES DE DOLORS

 Sol.licitud materna amb tots

El “divendres de dolors” és l’anterior al diumenge de rams per fer memòria dels dolors de Maria, la Mare de Déu, des de que va ser instituida a Colònia i en altres parts d’Europa en el segle XV i en 1727 es va anar extenent per tota l’Església. Va estar molt arrelada a Europa i Amèrica però amb la reforma litúrgica del Concili Vaticá II es va deixar de celebrar ja que es buscava eliminar duplicitats per recuperar la senzillesa i per aquest motiu celebrar tan sols el 15 de septembre, Ntra Sra dels dolors, però s’ha tornat a recuperar allà on la devoció popular està molt arrelada i la major part de les Lolas seguien celebrant el seu sant.

El “divendres de dolors” és de la setmana anomenada litúrgicament “setmana de passió”, dia en què per molts comença la Setmana Santa i el día en què moltes cofraries fan procesons i sol.liciten al Govern de torn l’indult per algun pres, com feia Pilat. A València va tenir molt arrelament medieval la Cofraria del Crist de les penes i el seu calvari tenia cura dels presos més necessitats de la presó valenciana. Es va deixar de tenir noticia escrita de la cofraria en 1767, encara que des de 1993 s’ha tornat a cel.lebrar la processó del Crist de les Penes en la nit del Dijous Sant pels voltants de l’església de sant Joan de l’Hospital, al carrer del Trinquet dels cavallers, al barri de la Xerea. 

A l’homilia de 2020, el Papa Bergoglio va recordar a la Verge “sofrent”, al peu de la creu, i els seus sets dolors. El primer, “amb prou feines 40 dies després del naixement de Jesús, que parla d’una espasa que travessará el seu cor”. El segon dolor, la fugida a Egipte per salvar la vida de Jesús doncs Herodes el volia matar. El tercer, “aquells dies d’angoixa quan el jove (amb 12 anys) es va quedar al templ” i lo van trobar al tercer dia de donar-lo per perdut. El quart dolor, al trovar-se amb Jesús camí del Calvari. “El cinquè dolor és la mort de Jesús, veure al fill allà, crucificat i nu”. “El sisè, quan baixen a Jesús de la creu, en la clásica imatge de la Pietá, i ella ho pren en les seves mans, com ho havia pres trenta anys abans a Betlem”. El setè, la sepultura. 

“A mi – confessava Francesc- em fa bé resar aquets set dolors, per veure com la mare de l’Església, amb tant patiment, ens ha parit també a nosaltres. Una Mare de Déu que mai va demanar res per a si. Sí pels altres: pensem a Caná. La Verge mai va dir: «Seré la Reina Mare»; mai va dir aixó. No va demanar res important per ella en el Col.legi Apostòlic. Tant sols va aceptar el ser mare. Va acompanyar Jesús com a deixebla, amb les amigues, dones piadoses, escoltava Jesús. Maria va acompanyar al seu fill fins al calvari. Jesús no la va fer primera ministra, no li va donar títols de funcionalitat, només de mare. No ha demanat per ella ser una quasi-redemptora, o una co-redemptora. No, el Redemptor és un de sol. Aquest títol no es pot redoblar. Només deixebla i mare”. 

Joan Pau II va escriure a l’Encíclica Redemptoris mater (RM, 1987) que quan Jesús estava crucificat dalt del Gólgota, “veient la seva mare i al costat d’ella al deixeble a qui ell estimava, digué a la seva mare: «Dona, aquí tens el teu fill». Després diu al deixeble: «aquí tens la teva mare» (...) I aleshores la va acogir a casa seva” (Jn 19, 25-27). Jesús posava en evidència un nou vincle entre mare i fill; la mare és lliurada al home –a cadascú i a tots- com mare (…) Ens trobem així en el centre mateix de l’acompliment de la promesa continguda al protoevangeli: el “llinatge de la dona trapitjarà el cap de la serp” (Gn 3, 15). Es significatiu que, al dirigir-se a la mare des de dalt de la creu, li digui “dona”. Amb la mateixa paraula, per altra part, s’havia dirigit a ella a Caná (RM, 23.24). 

“Maria –segueix considerant el Papa Wojtyla- no ha rebut directament la missió apostòlica; no es trobava entre els que Jesús va enviar «per tot el món per ensenyar a totes les gents» quan els va confiar aquesta missió. Estava, en canvi, en el Cenacle on els apòstols es preparaven a asumir aquesta missió amb la vinguda de l’Esperit de la veritat (...) Des de el moment de l’anunciació i de la concepció, des del moment del naixement a la cova de Betlem, Maria va seguir pas a pas a Jesús en la seva maternal peregrinació de fe. El va seguir a través dels anys de la vida oculta a Natzaret; el va seguir també en el periode de la separació externa quan Ell va començar a fer i a ensenyar (cf Act 1,1) a Israel. El va seguir sobretot en l’experiència tràgica del Gólgota” (RM, 26). 

“L’unitat dels deixebles de Crist –deixava escrit el Papa polac- és un gran signe per a suscitar la fe del món, mentre la seva divisió constitueix un escàndol (cf UR, 1). Els cristians (…) han de resoldre discrepàncies de doctrina (…) a vegades també sobre la funció de María en l’obra de la salvació. Els cristians desitjosos de fer com els recomana la Madre –feu el que Jesús us digui-, podran caminar junts en aquella peregrinació de la fe, de la qual Maria és encara exemple i que ha de guiar-los cap a l’unitat volguda pel seu únic Senyor i tan desitjada pels que estan atents a l’escolta del que avui «l’Esperit diu a les Esglésies» (Apoc 2, 7.11.17)” (RM, 29.30).

 

A la Carta sobre el rosari, Rosarium Virginis Mariae (RVM, 2002), deia que “nombrosos signes mostren com la Santíssima Verge exerceix també avui, precisament a través d’aquesta oració, aquella solicitud materna envers tots els fills de l’Església que el Redemptor, poc abans de morir, li va confiar en la persona del deixeble predilect: «¡Dona, aquí tens al teu fill!»” (Jn 19, 26)” (RVM, 7). 

En el llibre “Jesús de Natzaret” de Joseph Ratzinger de 2007, que no ho escriu com a Papa Benet XVI sinó com a teòleg, diu que “en un primer moment l’aparició de Jesús i del moviment que s’estava formant al voltant d’ell havia despertat òbviament poc interès en les autoritats del temple; tot semblava indicar que es tractava més aviat d’un episodi provincià, un d’aquells moviments que de tant en tant sorgien a Galilea i que no merexien una especial atenció. La situació va cambiar amb el «Diumenge de Rams»” (tomo II, pp 66-78).

Segueix dient que “Joan no només ens diu que les dones estaven al peu de la creu, sinó que prossegueix: «Jesús, al veure a la seva mare i prop al deixeble que tant estimava, va dir a la seva mare: "Dona, aquí tens el teu fill". Després va dir al deixeble: "Aquí tens la teva mare"». I d’aleshores, el deixeble la va acollir a casa seva» (Jn 19, 26s). Aquesta és l’última disposició, quasi un acte d’adopció. Al deixeble estimat el posa en el seu lloc, com el seu pròpi fill, i des d’aquell moment ell es va fer carreg d’ella, l’acull amb si. La traducció literal és encara més fort; l’acull en el seu més íntim context de vida” (tomo II, pp 78 – 88) 

Sobre l’enterrament mateix, Ratzinger diu que “així com el «diumenge de rams» s’havia servit d’un pollí sobre el qual ningú havia montat abans (cf. Mc 11, 2), així també ara es col.locat en un sepulcre nou”. 

El Missatge de Francesc per aquesta Quaresma de 2021 diu “que Maria, Mare del Salvador, fidel al peu de la creu i en el cor de l’Església, ens sostingui amb la seva presència solícita, i la benedicció de Crist ressuscitat ens acompanyi en el camí cap a la llum pasqual”.