MIRANT A FRANCESC DE PAULA

Model d’els que denuncien els abusos de poder

El 2 d’abril el santoral porta a Francesc de Paula (†1507 amb 71 anys), fundador dels “Mínims”, Ordre dels ermitanys de sant Francesc d’Assís i de qui Pau VI va dir el 1977 que és un veritable model per els que han de cridar l’atenció als governants que abusen del seu poder i que malgasten en despeses innecessàries els diners que haurian de dedicar als pobres.

Aquest abusar de el poder és el “somni” de ser omnipotent, de ser déu, tentació tan antiga com l’home mateix doncs ja va ser en la que van caure Adam i Eva als que Satanàs (la serp) va tentar dien-los aquell “sereu com déus” (cf Gn 3, 5).

Los judíos querían lapidar a Jesús por blasfemo ya que “te haces Dios” (Jn 10, 33). Cuando Jesús curó a un enfermo de hacía 38 años en la piscina llamada Betzata, por curarle en sábado y ordenarle tomar su camilla “los judíos con más ahínco buscaban matarle, porque (…) llamaba a Dios Padre suyo, haciéndose igual a Dios” (Jn 5, 18).

Pau i Bernabé, a Listra van véncer sense contemplacions la tentació de ser aclamats com déus doncs la multitut va aixecar la veu dien: Els déus han baixat fins a nosaltres en forma humana. I cridaven a Bernabé Zeus i a Pau Hermes, perquè aquest era qui principalment parlava. Quan els apòstols Bernabé i Pau ho van sentir van esquilçar els seus vestits i van córrer cap a la multitut cridant: ¿què és el que feu? També nosaltres som homes mortals com vosaltres i us prediquem que us convertiu d’aquestes coses falses” (Act 14, 8-15).

A l@s cristian@s gálatas les comenta que “en otro tiempo, cuando (…) servisteis a los que realmente no son dioses” (Gal 4, 8). Y a l@s de Corinto les recordaba también que “aunque algunos sean llamados dioses en el cielo o en la tierra, y de hecho haya muchos dioses y muchos señores” (1Cor 8, 5), los cristianos no hacen eso pues saben que no hay más que un solo Dios que está en el cielo.

El profeta Ezequiel (†573 aC) ja va denunciar de part de Yahveh sobre aquesta eterna temptació: “digas al príncep de Tiro (…) has dit: «Soc un déu, estic assegut en un tron diví». Tú que ets un home i no un déu” (Ezeq 28, 1-9). A l’antic Egipte faraònic, durant la dinastia IV, Khefren va ser el sobirà que es va proclamar "fill de Ra", o sigui fill de Déu. Després Akenatón, el Faraó al 1.364 aC amb 18 anys, va ser considerat heretge per negar-ho ja que la seva creença era monoteista en un únic déu, Atón, i va patir la forta oposició de l’clergat, molt influent en aquella època.

Los emperadores romanos fueron divinizados desde el 27 aC, cuando el Senado romano dio a Octavio (63 aC.-14 dC) el título de Augusto, o sea ‘consagrado’ o ‘santo’, título reservado a los dioses, y que más tarde se convirtió en sinónimo de ‘emperador’ y que además se adjudicó el título de pontifex maximus con control sobre la religión. Tito (79-81 dC) hizo que a su madre Domitila se le rindieran honores divinos. En el 80 fue la erupción del Vesubio y el incendio de Roma.

Domicià (81-96 dC) va ser odiat pels senadors per la seva adopció de l’títul de "dominus et deus" (senyor i déu). Aterrí l’aristocràcia i va executar a molts per suposats actes de traïció i va confiscar els bens dels condemnats, per fer front a les seves creixents despeses. Al 92 dC va expulsar de Roma als filòsofs i als matemàtics, per considerar-los subversius. També va perseguir als cristians.

Trajano (53-117 dC), el primer emperador romano de origen hispano, gobernó durante 19 años con el nombre de César Divino. Constantino I, emperador durante 13 años (324-337), solía aparecer en público vestido con las ropas más lujosas, cargado de adornos de oro, al estilo oriental, marcando un antecedente del emperador que gobierna rodeado de riquezas en nombre de Dios, aunque Diocleciano ya había dado muestras de ello en su corte de Nicomedia.

L’Emperador del Japó és anomenat Tenno en japonés que significa príncep de el Cel, i durante la restauració de 1868 es va desmantellar el sistema feudal i es va introduir el sintoisme estatal que va destacar la condició divina de l’Emperador sense augmentar la seva influència política.

En 1945, después de la caída de Japón al término de la 2GM, el emperador Hiroito renunció formalmente a convertirse en Arahitogami o "divino emperador presente” o Dios viviente.

En l’Imperi maya, el poder polític durant el període clàssic (250 – 900 dC) es va centrar en el concepte de l’«rei diví». Curiosament, en més d’un cas, dones van ostentar el poder com regents dels seus fills menors d’edat o per dret propi.

Es verdad que el hombre está creado a imagen y semejanza de Dios y lo recuerda Pedro Crisólogo afirmando que “el segundo Adán (…) cuando creó al primero, colocó en él su divina imagen” (Sermones, 117). El alma humana es espiritual o sea eterna (como Dios) y el cuerpo será reformado por la resurrección de la carne para ser también eterno, para la vida eterna.

En la presentació de les ofrenes de la Missa, es tiran unes gotetes d’aigua a el vi i el celebrant resa (en silenci) que l’home (com l’aigua abocada en el calze) deixará de ser-ho i ja mai poden recuperar-se aquestes gotes d’aigua i será divinitzat de la mateixa manera que Déu participa de la nostra humanitat després de la seva encarnació en les entranyes de Maria per obra de l’Esperit Sant.

El Catecismo de la Iglesia católica (CEE 1701), citando la “Gaudium et spes” del Concilio Vaticano II, recuerda que “en Cristo, redentor y salvador, la imagen divina alterada en el hombre por el primer pecado ha sido restaurada en su belleza original y ennoblecida con la gracia de Dios (GS, 22).

En un altre punt (n. 1996) el CEE recorda que “La gràcia és el favor, l’auxili gratuït que Déu ens dóna per respondre a la seva crida: arribar a ser fills de Déu (cf Jn 1, 12-18), fills adoptius (cf Rm 8, 14-17), partícips de la naturalesa divina (cf 2P 1, 3-4), de la vida eterna (cf Jn 17, 3)”.

En el n 398 se lee que “el hombre, constituido en un estado de santidad, estaba destinado a ser plenamente "divinizado" por Dios en la gloria. Por la seducción del diablo quiso "ser como Dios" (cf. Gn 3, 5), pero "sin Dios, antes que Dios y no según Dios" (San Máximo el Confesor, Ambiguorum liber).

Cardenal Carrick
expulsado del estado clerical

Avui dia ha saltat la denúncia profética de l’abus de poder també a l’Església católica i alguns afirman que és l’ADN que porta dins i es denuncia que l’episcopat és la major estructura de poder. En els segles XIV i XV es va discutir “teológicament” qui tenia la máxima “autoritas” i mai s’ha volgut distinguir que una cosa és la autoritas, la autoritat (d’un gobernant, d’un pare i una mare de familia, d’un/a agent de tráfic en aixó de l’tráfic, etc.) i un’altre cosa és la potestas, el poder. Tenir autoritat sense poder no és debilitat i tristement la Historia ensenya que ni han faltat ni falten avui dia els que encara que tinguin poder, abusan com fan els tirans i els dictadors.

Francisco ejerciendo su munus propheticus denuncia con ocasión y sin ella el clericalismo que es la madre del abuso del poder religioso y no solo en la Iglesia católica. Ya en el siglo IV apareció en el cristianismo el clero como casta separada de la comunidad cristiana y, por supuesto, no era la casta de los parias como en la India. Los que han vivido en palacios han sido papas y obispos, que, por lo visto, no habían leído o habían olvidado las palabras de Jesús: ”entre vosotros, que no sea así”.

Solo en algunos casos el abuso habitual de poder y de conciencia del clero (jerarcas o no) termina en abuso sexual. Ya en marzo de 2010 Benedicto XVI escribió una carta a los católicos irlandeses que hizo saltar chispas. En agosto de 2018 Francisco pidió públicamente perdón en la Misa celebrada en Dublín para clausurar la IX JMF (Jornada mundial de las familias).

Al acabar la Cimera de febrer de 2019 del Papa amb els principals representants dels bisbes de tot el món sobre la protecció dels menors, Francesc va dir que els abusos sexuals sobre els menors, tant dins com fora de l’Església, “son sempre la conseqüència del abús de poder. I aixó es válid també en altres formes d’abusos de què son víctimes prop de vuitanta cinc milions de nens, oblidats per tots: els nens soldat, els menors prostituïts, els desnodrits, els segrestrats i freqüentment víctimes de l’monstruós comerci d’òrgans humans, o també transformats en esclaus, els víctimes de la guerra, els refugiats, els avortats i així successivament”.