JORNADA MUNDIAL DELS AVIS I ELS ANCIANS

II Jornada mundial dels avis i els ancians
Per la festa de Joaquim i Anna, avis de Jesús

Cada darrer diumenge de juliol, prop del dia 26, que és la festa de Joaquim i Anna, els avis materns de Jesús, els pares de Maria, es celebra la Jornada mundial dels avis i els ancians que aquest any 2022 cau el 24. Va ser instituïda per Francesc el gener de 2021 per reflexionar sobre el seu paper a l’Església i a la societat. Anna sembla haver sigut filla d’Achar i germana d’Esmeria, qui fos la mare d’Isabel i per aixó es avia de Joan “el baptista”. El apòcrifs diuen que Anna va viure fins els 80 anys.

A la vellesa Francesc li ha dedicat 15 catequesi a les audiències dels dimecres, des del 23F, dia en que va dir que “no hem estat mai tan nombrosos en la història humana. El risc de ser descartats és encara més freqüent (…) Els ancians són vists sovint com “un pes”. A la dramàtica primera fase de la pandemia van ser ells els que van pagar el preu més alt. Ja eren la part més feble i descuidada: no els miràvem gaire en vida, ni tant sols els vam veure morir”. A la sessió 15, el 22 de juny, va comentar “l’advertiment de Jesús a Pere: quan eres jove eres autosuficient, quan siguis vell ja no serás tan amo de tu i de la teva vida. Dígues-m’ho a mi que tinc d’anar en cadira de rodes, ¡eh! Però és així, la vida és així: amb la vellesa et vènen totes aquestes malalties i les hem d’aceptar com vènen”. 

Joan Pau II a Familiaris consortio (FC, 1981) ja deia que “l’ancià roman inserit en la vida familiar, segueix prenent part activa i responsable -encara que ha de respectar la autonomia de la nova família- i sobretot desemvolupa la preciòsa missió de ser testimoni del passat, inspirat de saviesa. I auto citànt-se afegeix que «els ancians tenen a més el carisma de trencar les barreres entre les generacions abans de que es consolidin i ¿quanta gent gran no ha suscrit de bon grat les paraules inspirades «la corona dels ancians són els fills dels seus fills?» (Discurs als participants al «Internacional Forum on Active Aging», 5 [5-IX-1980]). 

A l’Exh. Christifidelis laici (ChL, 1988) també recordava que “la cessació anticipada de l’activitat professional i laboral, obren un espai nou a la tasca apostòlica dels ancians. És un deure que cal assumir, per una banda, superant decididament la temptació de refugiar-se nostàlgicament en un passat que no tornarà mai més, o de renunciar a comprometre’s en el present per les dificultats trobades en un món de contínues novetats. I auto citànt-se repeteix que «L’ entrada a la tercera edat ha de considerar-se com un privilegi (...) malgrat la complexitat dels problemes que heu de resoldre i el progressiu debilitament de les forces, i malgrat les insuficiències de les organitzacions socials, els retards de la legislació oficial, les incomprensions d’una societat egoista. Teniu encara una missió que cumplir, una ajuda que donar fins el darrer respir» (Discurs a grups de la tercera edat, 23-III-1984). 

A l’Exh. post sinodal sobre l’Església a Àsia (Ecclesia in Asia, EinA, 1999) explica que “els pobles d’Àsia (…) aprecien molt els valors del respecte a la vida, la compassió per tot èsser viu, la proximitat a la Naturalesa, el respecte filial als pares, als ancians i als avantpassats,iy tènen un sentit de comunitat mol desenvolupat. De manera molt particular, consideren la família com una font vital de força, com una comunitat molt integrada, que té un fort sentit de la solidaritat”. 

Amb anterioritat havia escrit a l’Exh. post sinodal sobre l’Església a l’Àfrica (Ecclesia in Africa, 1995) que “els africans manifesten respecte per la vida fins el seu final natural i reserven dins de la família un lloc als ancians i als parents. Les cultures africanes tenen un agut sentit de la solidaritat i de la vida comunitaria”. 

També Benet XVI deixa per escrit a Africa munus (AM), l’Exh. post sinodal de la 2ª Assemblea especial per a l’Àfrica tinguda en 2009 que “a l’Àfrica els ancians tenen una veneració especial. No són apartats de les famílies o marginats, com en altres cultures. Al contrari, són estimats i estan perfectament integrats en la seva família, de la qual són la referència més alta. Aquesta bonica realitat africana hauria de servir d’inspiració a la societat occidental, perquè aculli l’ancianitat amb més dignitat” (AM, 47).