MIRANT A FRANCESC D’ASSIS

Viure respectant la creació

Cada  4 d’octubre se celebra la memòria anual de Francesc d’Assis (+1226 amb 44 anys) i es clausura l’actual “tiemps de la creació” que es viu anualment des de l’1 de setembre, dia en què se celebra la «Jornada mundial de pregaria per la cura de la casa comuna».  D'ell diu el Papa Francesc a l’Encíclica ecològica i social Laudato si (LSi, 2015) que “El seu Càntic de les Criatures mou a tants homes i dones de bona voluntat a viure lloant el Creador i respectant la creació”. I afageix que es tracta de sostenir una espiritualitat que no oblidi a Déu com a Creador i que respecti lo creat, fruit del seu amor diví (cf LSi, 5, 75). 

Aquest respecte porta a la cura de les coses també materials, pròpies i alienes, siguin moltes o poques las que un tingui, i fer-ne ús i no abús. Aquesta actitud es la anomenada virtut de la pobresa que es una exigència humana i per aixó mateix essencial en l’espiritualitat cristiana. El Papa Bergoglio recorda mirant a Déu Creador que “tots els seus fidels batejats sapiguen viure la vocació de ser protectors de l’obra de Déu, part essencial d’una existència virtuosa, no res opcional” (LSi, 217). 

Benet XVI va lloar l’estil radical de viure la pobresa el poverello, com es sobrenomena a Francesc d’Assis i opinava que serveix per recordar a tothom la virtut de la pobresa. Es tracta de l’ensenyada per Crist per tothom i per tant pels que no són jurídicament frares franciscans, es a dir per a l’immensa majoria dels homes perquè la virtut de la pobresa es universal i per ser viscuda per tots, rics i pobres, intel.lectual o econòmicament parlant.

A principis del segle VII els perses van saquejar Jerusalem i s’apoderaren de les reliquies de la Santa Creu, que van ser recuperades pocs anys després per l’Emperador cristià Heracli. Explica una piadosa tradició que, vestit amb les insignies de la reialesa, va voler portar en exaltació la Creu fins el seu primitiu lloc al Gólgota, però el seu pes es va anar fent més i més insoportable i va acabar que no podia donar un pas. Zacaries, el bisbe de Jerusalem, li va fer veure que havia de despullar-se dels seus vestits reials i imitar la pobresa i humilitat de Jesús. Heracli, amb pobres vestits i descalç, va poder així portar la Creu fins al cim del Gólgota. 

Els “pobres de Yahvé” (anawin) eren jueus de l’Antic Testament que esperaven tot i només de Déu i sempre en referència als humils encara que amb el pas del temps alguns optaren pel reduccionisme de cercar només la pobresa física com van fer els essenis, secta jueva fundada abans de Crist, els encratites en temps del cristianisme inicial, els apostòlics en temps del poverello, etc. 

Al llarg dels 21 segles de cristianisme mai han faltat els qui han viscut bé la virtut de la pobresa. El llistat del santoral seria interminable peró es pot treure algun botó de mostra.

Anastasi I (399-401) fou un Papa de qui el nou Martirologi Romà, l’actualitzat per Joan Pau II en 2002, elogia la seva pobresa evangèlica. Joan Crisòstom (+407), Patriarca de Constantinoble deia: “vols honorar el cos de Crist? Doncs no el meinspreïes quan ho contemples nu en els pobres (…) ha de pensar-se en la caritat envers els pobres… De qué serviria adornar la taula de Crist amb vasos d’or, si el mateix Crist mor de fam?” (LH, dissabte 21 del TO. Hom 50 coment. Ev. de Mt).

Joan (†946 amb 66 anys) va ser un monjo ermità, fundador del monestir búlgar més important a Rila i que va ser visitat per Joan Pau II en 2002 per venerar les seves reliquies i va dir que estigués en el retaule de la capella vaticana Redemtporis Mater. Va viure en una pobresa a l’estil de Francesc d’Assis. Un altre Joan (†1163) fou un bisbe de Saint-Malo, França, a qui sant Bernart va lloar per la seva pobresa. Tomàs de Vilanova (†1555 amb 67 anys) era un frare agustí que va arribar a ser bisbe de València per imposició del rei Carles V i contra la seva voluntat. Allí va trobar una diòcesi en pèssimes condicions i va lluitar contra els costums lamentables i situacions de pobresa, marginació, absentisme i ignorància, a més de vicis diversos del clergat. No el va detindre ni l’oposició d’uns canonges que el van amenazar amb apel.lar al Papa si seguia endavant amb la seva idea.

Pompa dels reis de Malasia

Bernat de Claraval denunciava el que veia en els abats de la seva Ordre monacal dient: “clamen els nus; els famèlics es queixen dient: Digueu, pontífex ¿qué fa l’or en el fre? Per ventura aparta l’or del fre el fred o la fam? (…) Caminen els muls carregats de pedres precioses i ens deixeu a nosaltres en la nuesa (...) Veieu aquí els pensaments dels pobres i el que ells diuen al present davant de Déu (…) no gosen queixar-se en públic contra vosaltres”. També recordava que “de sant Pere no se sap que sortis mai adornat de pedres o de sedes, ni cobert d’oro, ni portat en blanc caball, ni acompanyat de tropa i amb un sorollós séquit de ministres” (…) Diu “haver vist a un abat amb la pompa de dos bisbes, pel nombre de caballers que portava” (gairebé 60). Lamenta que “portin mos d’or els caballs i arreus encastats de joies i brillants”. 

Francesc ha dit que “si es treu la pobresa de l’Evangeli, no s’entén Jesús i no es just anomenar «comunistes» als bisbes i sacerdots que parlen dels pobres” (hom sta Marta, 16-VI-2015). Benet XVI ja havia dit per escrit en la seva Encíclica Deus caritas est (DCE, 2005) que “des del segle XIX s’objecta contra l’Església (…) Les obres de caritat –l’almoina- serien en realitat una manera perquè els rics eludeixin l’instauració de la justícia i fasin callar la seva conciència, conservant la seva pròpia posició social i desposseint als pobres dels seus drets” (DCE, 26). 

El Concili Vaticà II fa considerar que “el luxe pulula juntament amb la misèria. I mentre uns pocs disposen d’un poder amplíssim (…), molts (…) viuen amb freqüència en condicions de vida i de treball indignes de la persona humana (…) Cada dia s’aguditza més l’oposició entre les nacions econòmicament desenvolupades i les restants, la qual cosa  pot posar en perill la mateixa pau mundial” (GS, 63-72). 

El «Dia d’Àfrica» commemora la fundació en 1963 de la “Organització de l’Unitat Africana” (OUA), un any després de dissoldre la “Unió d’Estats Africans” (UEA). Un informe del Programa de Nacions Unides pel Desenvolupament (PNUD) a la fi de la década dels 90 del segle XX assenyalava que dels últims 50 països amb el Índex de Desenvolupament més baix, 40 eren africans. Prop de 936 milions de persones vivíen a l’Àfrica i d’elles 315 milions ho feien en la pobresa tot i les enormes riqueses del continent. 460 milions tenien dificultats per alimentar-se, 50 milions passaven fam crònica. 

Joan Pau II a Novo millennio ineunte (NMI, 2001) deixa escrit que “Si veritablement hem partit de la contemplació del rostre de Crist, hem de saber-ho descobrir sobre tot en el rostre d’aquells amb els que ell mateix ha volgut identificar-se” (NMI, 49). 

El mateix Jesús diu: Bienaurats els pobres d’esperit (Mt 5, 3) i qui va nèixer en un estable a Betlem i va viure en un poblet com Natzaret, ignorat en tot el món, va dir als seus que el Fill de l’home no té on reposar el cap (Mt 8, 20) i altres moltes referències més venen al cap al considerar aquesta virtut.