DEL CELIBAT SACERDOTAL

Sobre l’obligatorietat

Francesc, un altra cop a afirmat en una entrevista de ràdio que el celibat sacerdotal obligatori es pot revisar. Vaig pujar el post “¿Curas casados?”(2-VI-2014) pel revol amb les seves declaracions en la roda de premsa volant de retorn del seu viatge de peregrinació a Terra Santa. Revol per dir que l’obligatorietat no és cap dogma. Ja abans havia penjat “El celibato sacerdotal” (12-III-2010). Ara faig repàs de alló que vaig escriure llavors i actualitzo una mica. 

El celibat eclesiàstic és una praxi a l’Església atacat al llarg de la História com a obligatori per a tots els sacerdots seculars ja que no són monjos o “religiosos”. No s’ataca el celibat en si que se sap és un “do” de Déu. Per descomptat l’adulteri i altres inmorals actes sexuals (homosexualitat, pederàstia, etc.) no ho soluciona el celibat (opcional o no) ni el matrimoni. No són les estructures les que redimeixen a l’home, sinó la gràcia santificant guanyada per Jesucrist amb la seva Encarnació, mort a la creu, resurrecció i ascensió al cel. 

Crec que el matrimoni dels sacerdots, com pels laics, no és la panacea que arregli definitivament les conductes inmorals. Es tracta de treure l’obligatorietat del celibat sacerdotal per entendre la congruència amb l’Evangeli i reconèixer que tal praxi esta fonamentada per un error intelectual aportat pel maniqueisme sobre la concepció de la realitat humana i la seva dimensió sexual, donada pel Creador. Encara amb massa freqüència se senten expresions inadequades per dir que alló sexual són “cotxinades”, la qual cosa sona a blasfèmia doncs si aquests actes humans són cotxins, s’está dient que el seu Autor és un porc. 

Pope ortodox rus

L’Església a Occident ha anat vivint al seu aire coses com el no casar-se els clergues, no combregar amb les dues espècies, etc., mentre els cristians d’Orient en aquests temes fan el contrari. Diferenciaven els sacerdots religiosos, que no es casen pel fet de ser monjos, dels sacerdots seculars que, com no són monjos, poden perfectament estar casats. Al cristianisme occidental el clergue secular va ser asimilat als monjos, excepte al vot de pobresa. Aixó va passar perquè l’immensa majoria dels bisbes eren monjos i pensaven –un intrusisme inadmisible- que la diòcesi havia de ser com un monestir. 

La Teologia sagramentària matrimonial no pot explicar que al casat se’l prohibeixi fer vida conjugal amb l’us del matrimoni (com diuen), sobretot si es fonamenta en considerar l’acte conjugal no només com cosa bruta, pròpi de la debilitat humana i impròpi de la perfecció, sinó que alguns van dir que era pecat mortal o intrinsecament dolent. Sant Ambrosi, bisbe de Milà (+397) es feia ressó de l’ambient que ja estava quallant després de la pau constantiniana, ja que Ambrosi encara no considerava pecaminosa la vida matrimonial , com va dir després el papa Gregori “magne” però si onerosa: “La còpula marital no té perquè ser evitada com una culpa, però cal prescindir-ne d’ella com d’un fardell forçòs” (De viduis, cap. 13, nº 81). De ser certa aquesta teoria abstencionista, el matrimoni mai pot ser tingut com a camí de santedat i no s’entén que Crist ho elevara a sagrament i aquesta opinió opinable avorta la crida universal a la santedat recuperada de l’Evangeli pel Concili Vaticà II (1963-65). 

Cal comptar que, per la decadència moral d’aquells temps al inici del cristianisme, van proliferar sectes i grups esotèrics i radicals que van poder donar peu a l’error. Als segles I i II va existir la secta dels Encratites (en grec “continents”) que profesaven un ascetisme rigorista que prohibia menjar carn i beure vi als dinars i s’oposaven a l’us del matrimoni tenint “naturals” relacions inmorals entre ells.

Crist no va especificar per a quines tasques és concedit a alguns (no a tots) el do diví del celibat i amb el pas del temps es va fer viure a l’Església l’estil de Pau, qui recomana viure com ell, solter, no casat (1Cor 7, 36-38). Amb el temps la seva recomanació es va tornar obligatorietat. El consell paulí és xocant doncs diu que és perquè els casats estiguin lliures de les tribulacions de la carn, como si els solters no tinguessin també aquestes tribulacions, o com si el fet d’estar casat fos una tribulació. No sembla que Pau tenia aversió al matrimoni ja que l’anomena sacramentum magnum però potser estigués de tornada després d’haver vist que en molts l’unió carnal no els dona la felicitat sumiada i l’adulteri és el pa nostre de cada dia. És xocant el raonament de Pau ja que les tribulacions de la vida no poden impedir estar en les coses de Déu, com ell diu; la vida matrimonial és cosa de Déu. 

Santes Mariana i Felipa i les altres dues són filles de l'apòstol Felip, citades a Act 21, 9. Santa Petronila o Petrina fou una verge màrtir del s. I, de qui un autor anònim del s V/VI la considera filla espiritual de Simó Pere i es considerada la seva primogènita per damunt de les seves filles legítimes. Sant Gregori (†395 amb 60 anys) fou un bisbe de Nisa, monjo i germà de sant Basili, casat amb Teosabia, i deia d’ella que era una santa i una autèntica esposa. Benet XVI va glossar la seva figura en dues Audiències generals (29-VIII i 5-IX de 2007). Sant Volusià (†498) va ser un militar molt ric, casat i elegit bisbe de Tours. Sant Dalmaci o Dàlmata (†440) era arximandrita de Constantinoble, monjo del monestir establert pel siri sant Isaac encara que estava casat i amb dos filles. Va assistir al Concili de Éfes. Sant Sidonio Apolinar († 479 amb 48 anys), nascut a Lyon, era casat amb Papianila, la seva cosina, i van tenir un fill i tres filles. En 471 va ser elegit bisbe de Clermont. 

Sant Albí (†550 amb 54 anys) era abat de Tinciliac i bisbe d’Angers que va censurar amb vehemència les costums de la seva època merovingia doncs era normal que els cavallers i el clergat eren casats amb les seves germanes o amb les seves filles. Sant Pere (†713) era un sacerdot bizantí de Capitòlies, casat i amb tres fills, que més tard es va fer eremita. Sant Barnat o Bernat (†842 amb 75 anys) era un militar de Carlemagne que als 7 anys de casat va ser bisbe de Vienne. Va presentar la seva dimissió després de 30 anys de pastor i es va retirar a l’abadia de Romans-sur-Isere, per ell fundada i on va morir. Etc, etc, etc. 

A l’octubre de 2009, durant el Sínode de bisbes sobre Àfrica, es va comunicar oficialment que Benet XVI aprobava l’ingrés de comunitats anglicanes que tornaven al catolicisme amb la novedosa solució jurídica de crear-los un “Ordinariat personal” i on els bisbes i pastors anglicans casats serien ordenats sacerdots catòlics i es respectaria la seva vida familiar. Les Esglésies catòliques orientals, al igual que els ortodoxos, tenen clergues casats.