JAUME “MATAMOROS”

25 de juliol

Cada any el 25 de juliol se celebra la festa de l’apòstol Jaume “el gran”, un dels tres predilectes de Jesús amb Joan (el seu germà) i amb Pere, que van presenciar moments íntims com la curació de la sogra de Pere, la resurrecció de la filla de Jairo, la transfiguració al Tabor i l’agonia a Getsemaní. Jesús, a ell i al seu germà Joan, els va dir “fills del tro” pel seu caràcter. Jaume va ser el 1r que va beure el calze del Senyor morint decapitat durant la persecució decretada per Herodes Agripa a Jerusalem l’any 44. 

Jaume és tingut per Patrò d’Espanya i protector de la fe dels cristians de tots els pobles peninsulars perquè una tradició diu que va arribar a predicar a “finis-terrae” i que se li aparegué Maria en carn mortal a la vora de l’Ebre quan tornava de Galícia a la Mediterrànea com deprimit pel poc interès que va veure als peninsulars. Les seves restes es veneren a Santiago de Compostela (camp d’estelles) i els estudiosos no es posen d’acord a l’hora de ratificar la fiabilitat del document que narra la història, del canonge Pere Marcio, que diu que copia d’un del segle IX. 

A Jaume porta el malnom de “matamoros” doncs diu la llegenda que la victòria cristiana a la batalla de Clavijo al s. IX va ser  amb 60 ó 70 milers de moros morts. Sembla que hi ha historiadors que estan d’acord en que tal batalla no va existir i el document que ho explica és molt discutit pels seus errors històrics i cronològics. Pero encara que sigui llegenda, a no pocs encara se’ls encén la passió fundamentalista mentre s’observa l’actualitat d’Estats teocràtics inspirats en el fundamentalisme islàmic fent servir la violència que també practica el “cristià” amb afany restauracionista d’un Regne o Imperi cristià havent pres avui dia el domini del món per part de grups fundamentalistas evangèlics i integristes catòlics. 

Benet XVI a l’Exhortació postsinodal Ecclesia in Medio Oriente (EMO), que va presentar a Beirut (14-IX-2012), diu que el fundamentalisme religiós “afecta a totes les comunitats religioses (…) volt prendre, a vegades amb violència, el poder sobre la conciència de cadascú i sobre la religió per raons polítiques. Faig una crida urgent a tots els líderes religiosos, jueus, cristians i musulmans (…) per (…) eradicar aquesta amenaça, que aguaita de manera indiscriminada i mortal als creients de totes les religions” (EMO, 30). 

L’intromissió dels eclesiàstics en els assumptes temporals, fins i tot la força de les armes, és eterna temptació com recorda l’Evangeli amb alló de les espases presents al Cenacle i a Getsemaní. En estrenar-se el segon mil.lenni, el papa Gregori VII (1020-85) va prohibir al poder secular -sota pena d’excomunió- donar bisbats, la qual cosa va provocar la protesta unànim de tots els cristians senyors feudals. L’Emperador Enric IV d’Alemanya el va considerar subversiu i revolucionari i unes setmanes després aquest Papa va redactar 27 tesis sobre la seva concepció del poder pontifici, cridant l’atenció dos d’elles: “té facultat per deposar als emperadors” (n. 12) y “pot deslligar als súbdits del jurament de fidelitat prestat als inicus” (n. 27). Idea enterament nova fruit de la seva personal interpretació de l’Evangeli (Jn 21, 17 i Mt 16, 16-20) raonant així: “si la Seu Apostòlica té facultat per jutjar de les coses espirituals, amb més raó la tindrà sobre les temporals, que valen menys. Tot alló que hi ha dins l’Església, és a sota del Papa; per tant els reis i emperadors estan sotmesos al Papa”. 

Bona part de l’actual episcopat, almenys l’europeu, vol reeditar aquella estratègia de pur i dur clericalisme que manipula i abusa dels laics al exigir-lis ser el seu braç llarg (longa manus) i poder actuar a través d’ells a la vida pública per instaurar el Regne de Déu a la Terra malgrat que ja va parlar d’aixó Jesús i que el Concili Vaticà II va corregir aquesta viciada estratègia pastoral, reconeguent l’autonomia del laïcat en tots els àmbits de la vida humana i garantint el més absolut respecte de la conciència personal. La sinodalitat és el bon camí per fer que l’Església sigui com “Déu mana” i no el monopoli clerical creat des del s. IV. 

A l’Encíclica “Déu és amor” escrivia l’ex Papa Ratzinger que “l’Església no pot ni ha d’emprendre per compta propi l’empresa política de realitzar la societat més justa possible. No pot ni ha de substituir l’Estat (…) La societat justa no pot ser obra de l’Església, sinó de la política. Segueix dient que “és propi de l’estructura fundamental del cristianisme la distinció entre alló que és del César i alló que és de Déu (cf. Mt 22, 21), es a dir, entre Estat i Església o, com diu el Concili Vaticà II, el reconeixement de l’autonomia de les realitats temporals (cf. Const. past. Gaudium et spes, sobre lÈsglésia al món actual, 36)”. Hauria estat una oportuna lliçó d’humilitat i sinceritat haver demanat alhora perdó per la realitat eclesiàstica d’aquells temps anti evangèlics. 

A Spe salvi (SS, 2007) recorda també que “Jesús no era Espartaco, no era un combatent per una alliberament polític com Barrabàs” i mai no va fer una sola referència a favor o en contra de la política de la seva nació jueva o de la del corrupte Imperi romà però no va ser així durant molts segles per part dels successors dels apòstols. 

La major part de l’actual jerarquia està infectada com d’un còvid que és el virus de l’inmovilisme del cap i del cor, per lo qual cosa carregen contra l’acció de l’Esperit Sant i contra el ministeri petrí de Francesc els quals canvis per purificar l’Església segons l’Evangeli, els encent la supèrbia i alguns, amb hipòcrita actitud diplomàtica i el corresponent fals somriure, es fan els sords i els cecs. 

Altres amb tarannà inquisitorial atempten contra les reformes de la curia vaticana, la sinodalitat, la fidel adaptació a la reforma litúrgica derivada del Vaticà II, etc. Estan desitjant (si no programant) la mort del Papa Bergoglio i serà prou interessant mantenir la mirada posada el primer diumenge del proper septembre amb la beatificació del Papa Albino Luciani, Joan Pau I. Havia comunicat als seus col.laboradors més íntims les reformes que havia pensat fer per emprender la nateja de les estructures vaticanes, començant per suprimir la Missa de la coronació per donar públic inici del seu ministeri petrí. Només va poder ser bisbe de Roma 33 dies i la seva mort segueix plena de misteri, de secretisme, de sospites o pel contrari de certeçes en què tot el que s’ha dit oficialment és mentida. Son recents les declaracions de preveres coneixedors del esdeveniment i opinan que Marcinkus (el cap del IOR) i els dos secretaris d’Estat vaticà, tinguts per membres de la masoneria al llistat de la logia P2, van tramar acabar amb ell amb l'ajuda de Mons. Magge que tot correns aquella tarda va canviar  el majordom despedint als germans Gusso que tenia Joan Pau I i posant el seu que es qui va portar-li el valium (la pastilla) i el cianuro.